En el seu article El significado de la creación de tejidos en la obra de mujeres artistas, l’artista Iratxe Larrea (Bilbao, 1972) comentava com al llarg del segle XX es deixa palesa la vinculació de l’art tèxtil amb la dona, de la mateixa manera que augmentava gradualment la seua presència en el món de l’art. És a dir, que s’aconsegueix una major difusió de l’ús del teixit alhora que es treballava en la recuperació de la memòria històrica i artística de la dona.
Actualment, en ple segle XXI, la inclusió del tèxtil i la seua normalització es manifesta a través de diversos treballs d’investigació i exposicions com la d’Entramats, que ara es pot visitar a la sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló. No obstant això, aquest tipus de disciplina és un fenomen relativament recent si es tenen en compte altres materials i/o recursos artístics, ja que el tèxtil sempre s’ha relacionat amb l’entorn domèstic i, per tant, al femení; d’aquí que l’art i el teixit estiguin vinculats de forma intrínseca amb les pràctiques feministes, així com a les socials i polítiques.
TEIXIR
El teixit és un mitjà d’expressió que, donada la seua proximitat amb l’artesania, s’ha considerat sempre dins de l’àmbit del decoratiu. No obstant això, gràcies a la renovació del concepte tèxtil mitjançant l’ús de les noves tecnologies i les pràctiques artístiques de moltes dones artistes, avui està present en l’art, com es pot observar en la present instal·lació.
Aquest binomi —la dona i el teixit— ja va quedar immortalitzat a través de la figura de Penèlope en la Ilíada, en què Homer descriu que l’acte de teixir és una tasca pròpia de dones, tot i que no sempre va ser així, ja que, segons va dir Lucreci a De rerum natura, aquesta activitat era considerada antigament pròpia del gènere masculí, fins que va anar devaluant-se a la categoria d’un ofici menor, moment en què passa a mans femenines. Davant aquest fet, els artistes Laura del Pujol i Alberto Chinchón van afirmar en el seu article El empleo del textil en el arte: aproximaciones a una taxonomía que: «durant molts anys l’assignació de tasques en funció del gènere té una profunda relació entre la consideració de la dona com un ésser de condicions inferiors i el seu distanciament del control econòmic fruit del seu treball», la qual cosa va originar que la dona quedés relegada a un paper secundari dins de la societat durant anys, agreujant-se la seua situació econòmica i incrementant el seu detriment social, una situació que es pot entrellaçar amb la dels refugiats, donada la seua condició dins el sistema socioeconòmic.
INVESTIGACIÓ
A causa de la relació de la dona amb el tèxtil, i a la seua connexió amb els refugiats —que s’estableix gràcies a la cooperació i l’esforç de moltes dones—, Pilar Beltrán ha ideat una mostra que versa i part de la tasca de les teixidores d’una fàbrica tèxtil de Llucena en la qual, gràcies a un ardu treball d’investigació i documentació, es recopilen els testimonis d’una vintena de treballadores, entre teixidores, nugadores, ordidores... Maruja, Maria, Carmen o Festiva deixen de ser anònimes per explicar la seua història , els seus inicis i les seues experiències com a dones que han teixit i confeccionat roba, així com proveït de mantes —per encàrrec del comitè local de refugiats durant la guerra civil espanyola, tal com queda reflectit en la documentació que s’adjunta des del consell municipal de Llucena de 1938—.
Aquesta situació d’ajuda solidària s’entrellaça i es revela paral·lela a la que avui dia estan vivint milers de refugiats sirians i que, gràcies a la coordinació d’organitzacions i treballadores com Maria i Mary, s’intenta revertir millorant la qualitat de vida d’aquestes persones, cobrint les seues necessitats més bàsiques.
En aquest sentit, Pilar Beltrán ofereix un recorregut que tracta d’honrar la tasca de totes aquestes persones i organismes internacionals d’ajuda humanitària, al mateix temps que plasma, a través d’una trentena d’imatges vetllades, la repercussió del publicat en premsa durant el 2016 sobre el campament de refugiats d’Idomeni (Grècia). A la sala Sant Miquel observem fotografies que l’artista taca, impedint-nos la seua perfecta visualització, el que provoca que un es qüestioni si realment som conscients de la situació en què estan vivint milers de persones, si estem tan cecs per no donar-nos compte o, senzillament, preferim mirar cap a un altre costat.
El problema dels camps de refugiats ha estat desencadenat pel propi ésser humà. Tots som responsables; per aquest motiu Pilar Beltrán es fa ressò, intentant enfrontar l’espectador davant d’una realitat que ha esdevingut no només en la nostra província, sinó que, malauradament, segueix vigent en el món.
CONSCIENCIAR
Per aquest motiu, l’artista castellonenca pretén despertar i sacsejar la consciència del visitant a través de cinc etapes ben diferenciades i encadenades. A la primera, titulada La fàbrica de les dones, entrellaça i teixeix la història de diverses dones que al llarg de la seua professió han proveït de roba a refugiats espanyols, tal com es demostra en la segona fase, dedicada a ensenyar la documentació pertinent, relacionada amb el Comité local de refugiados.
En la tercera etapa, anomenada Grey zone / Remember Idomeni, es realitza el paral·lelisme amb els refugiats sirians que actualment estan confinats en campaments de Grècia, així com la tasca de voluntariat i solidaritat que s’ha dut a terme per recaptar diners mitjançant la confecció d’abrics i jaquetes grisos amb les pròpies mantes que proveïa ACNUR. Finalment, la quarta i la cinquena part d’aquesta mostra estan dedicades al viatge i a les condicions tan inhumanes a les quals es veuen obligats a viatjar moltes d’aquestes persones sense llar a la recerca d’una oportunitat, d’una vida millor, tal com queda perfectament reflectit en la instal·lació Container i a la projecció del vídeo Rumors de la pròpia Beltrán.
Sens dubte, és aquesta una exposició reveladora que no deixa indiferent a ningú, ja sigui per la seua reivindicació com pel seu homenatge a totes aquestes dones que conformen Entramats.
