Si ya eres usuario, accede...

Recordarme

¿No recuerdas tu contraseña?
Accede con redes sociales...
Si todavía no eres usuario, regístrate...

¡Regístrate ahora! para recibir los titulares del día en tu e-mail.

¡Regístrate ahora! para poder comentar noticias, participar en sorteos y concursos.

Menú Accede
Cabecera Quaderns

LITERATURA

La Pajarita Roja, l’èmfasi en el veritable treball editorial

El segell castellonenc de Carlos Tosca i Georgia Iordache ha superat moltes expectatives en el seu primer any de vida

Eric Gras
08/01/2017

 

Deia el desaparegut Jaume Vallcorba que ell concebia l’edició com una empresa que s’ha de moure en equilibri entre l’econòmic i el intel·lectual. Hi ha molts que simplement es fixen en el primer punt, la qual cosa puc arribar a entendre, si bé no comparteixo aquest afany pecuniari en absolut. Igual que el fundador de segells tan emblemàtics i elegants com Acantilado i Quaderns Crema crec que «un bon editor contribueix positivament a la construcció del patrimoni col·lectiu».

He tingut i tinc la fortuna de conèixer a alguns dels editors actuals més compromesos amb la qualitat literària, amb aquest objectiu de construir un patrimoni col·lectiu. Molts d’ells s’han inspirat en el treball de Vallcorba o d’altres il·lustres com Manuel Borrás —de Pre-Textos— o Jorge Herralde —vaixell almirall d’Anagrama que després de més de 40 anys deixa el segell en mans de Silvia Sesé—. Tampoc puc obviar l’extraordinari treball que va realitzar Beatriz de Moura al capdavant de Tusquets durant quatre dècades. Aquests segells van marcar una fita en la història de l’edició i la literatura al nostre país, donant-nos la possibilitat de conèixer les obres d’autors que avui en dia considerem primordials i que han configurat d’alguna manera el nostre pensament.

Molts d’aquests editors «joves» dels que parlo han visitat Castelló en els últims dos anys gràcies a una iniciativa que considero vital, com és l’ENDEI (Encuentro Nacional de Editoriales Independientes), que ja ho adverteixo hauria d’esdevenir una de les activitats principals i més mimades de la programació cultural de la capital de la Plana —sí o sí—. Per aquí han desfilat els i les responsables dels segells que conformen el mapa editorial més implicat, amb més rigor i gust literari, amb més vocació. Això ha donat fruit, en part, a l’eclosió de projectes editorials propis, projectes amb seu a Castelló i formats per gent de Castelló, com és el cas de La Pajarita Roja Editores.

LES ‘BONES’ EDITORIALS // Què és una bona editorial? O què considero que és una bona editorial? Per poder ordenar els meus pensaments i presentar una tesi clara sobre el que considero una bona feina editorial, he de començar compartint una preocupació, que no és altra que la desesperació que moltes persones mostren avui en dia per voler veure rubricat el seu nom sobre una portada decent. En una època d’egocentrisme a ultrança com la que vivim actualment, tots volem ser victorejats, glorificats, estimats. Això és una cosa lícit, ja que tots busquem la manera de ser recordats, de protagonitzar aquests cèlebres cinc minuts de fama. Aquesta condició egòlatra ha estat aprofitada per moltes empreses que ofereixen una sèrie de serveis —principalment de maquetació i distribució— perquè vegis complert el teu somni d’haver publicat un llibre. Però això, benvolguts lectors, no vol dir realment haver publicat un llibre.

L’autoedició no és el camí a seguir si un es considera veritablement escriptor, i no ho és perquè, no ens enganyem, ningú és perfecte, i es necessita de la mirada de l’altre, dels altres, per reconèixer-se, per saber quins són els seus delictes i faltes, quines són les seues virtuts. L’autoedició és, per tant i en certa manera, un autoengany —que en ocasions pot sortir bé, no ho dubto—. Algun podrà recriminar-me ara quin dret té algú a decidir què és bo o dolent, què és publicable i què no. Jo responc de la següent manera: publicable a dia d’avui és tot el que un vulgui, que per això paga; que sigui veritable literatura... això ja és una altra cosa. És ara quan torno als Vallcorba, Borrás, Herralde o De Moura, i escric en majúscules la paraula COMPROMÍS —envers un mateix i envers els altres—.

Hi ha una cosa necessària, creguin-me, i és la crítica, mal que els pesi a uns quants. Sé que rebre una negativa no és sant de la nostra devoció, però aquesta oposició als nostres desitjos pot descobrir el veritable potencial de cadascú. Sona a tòpic, ja ho sé, però de les caigudes s’aprèn.

Per ser escriptor un ha de conèixer la llengua, ha d’estimar-la. Per ser escriptor un ha de ser lector, un lector devot. Per ser escriptor un necessita enfrontar-se a les seues pròpies pors, ha de saltar al buit, com va dir un cop Roberto Bolaño, i això no és tan fàcil com alguns pensen; d’aquí que cregui que existeix el que alguns anomenen un «do» o «àngel literari», que no tots posseïm, cosa que no és una desgràcia, ni de bon tros —la gràcia està en descobrir si som o no posseïdors d’aquest bé preuat—.

EDITORS HONESTS // Em ve ara a la memòria Mario Bellatin quan afirmava que: «Voler vendre la literatura es justifica, però escriure amb l’objectiu de comercialitzar-la és un greu error». L’autor mexicà diferència, doncs, dos tipus d’autors: l’escriptor compromès i l’escriptor necessitat. Com comprendran, sempre defensaré als primers. Potser sigui una actitud una mica romàntica la meua, però tinc fe en aquells que escriuen per descobrir el que han de dir i no per saciar aquesta necessitat de vanagloriar-se, la qual cosa molts creuen que és un dret inalienable.

En una ocasió vaig dir en aquestes mateixes pàgines que hi ha editors que editen perquè creuen veritablement en el llibre que tenen a les mans, i aquells que editen qualsevol cosa mancada d’interès però que emmascaren amb estratagemes per aconseguir treure beneficis a tota cosa. Aquesta mateixa idea la vaig compartir amb Manuel Borrás, a qui li confessava que creia —i crec— cal evitar banalitzar la literatura. «S’ha de ser honest», li vaig dir, al que em va respondre: «Honestedat primer de tot. Una cosa que jo reclamaria a editors, autors, lectors, crítics, gestors culturals, mitjans, etcètera. Sí, honestedat abans de res». Aquesta honestedat l’he pogut veure en Carles Tosca i Georgia Iordache, els responsables de La Pajarita Roja. Honestedat i il·lusió, és clar, i una mica d’innocència i atreviment que també són necessaris a l’hora d’afrontar un projecte com el que tenen entre mans des de fa un any.

UNA ALTRA EDITORIAL? // Toca sincerar-se, i per això confesso aquí que a la primera trobada que vaig mantenir amb Carlos i Georgia no vaig saber molt bé què pensar. M’explico. Diria que la incredulitat es va apoderar de mi. Castelló és una ciutat petita —molt petita en segons quins aspectes que ara no vénen al cas— i ja comptava amb una editorial com Unaria Ediciones. Hi hauria espai per a les dues? El temps i, sobretot, l’esforç i tossuderia de tots ells ja m’han respost a aquesta pregunta. És més, fins i tot puc assegurar ara i aquí que l’aparició de La Pajarita Roja i el seu primer any de vida m’ha sorprès enormement, més si observo el catàleg que a poc a poc van conformant i la guinda del qual en aquests primers passos ha estat la publicació de Guía de hoteles inventados, d’Óscar Sipán i il·lustrat per Óscar Sanmartín.

Farà poc més de dues setmanes Carlos em va escriure un mail preguntant-me si seria possible que ens veiéssim i així xerrar una estona, a la qual cosa vaig accedir gustós. Després de l’aturada nadalenca, aquest dimarts passat tant ell com Georgia, l’altra meitat de l’editorial —i m’atreviria a dir meitat primordial—, van visitar Mediterráneo amb els seus llibres sota el braç, des del seu primer títol En el filo de la pluma, conjunt de relats que es van seleccionar a través d’un concurs amb el qual van iniciar el seu particular camí, fins a l’última obra ja esmentada de Sipán i Sanmartín que és una veritable joia.

Durant el nostre tête à tête vaig poder comprovar la passió de tots dos per aquest projecte que saben no els suposarà grans beneficis. Ells accepten aquest fet i amb tot afronten el desafiament que suposa. I no són els únics. Moltes de les editorials nacionals que més admiro són, precisament, les que fan mans i mànigues per oferir una lectura rigorosa, bella i apassionada, inoblidable. Tant Carlos com Georgia tenen clar que aquest és un treball no exempt de dificultats, però sempre apassionant si es fa, insisteixo, de manera honesta, adquirint un compromís real amb el lector —que per a tota editorial que es preï hauria de ser el seu major tresor, ja que sense ells de res servirían—.

Carlos em va assegurar que el seu ideal, la seua forma de treballar i d’entendre el treball d’un editor, és el dels editors d’abans, aquests que s’asseien amb l’autor i treballaven colze a colze per fer que la seua obra sigui millor. Això vol dir hores i hores d’incessant tasca que no realitzaria si no cregués en les possibilitats de l’obra i l’autor en qüestió. Òbviament, hi ha d’haver alguna cosa en ells, una mirada, un pressentiment, aquesta cosa per la qual val la pena tanta dedicació i fe dipositada.

Em van confessar que han rebut i reben multitud de manuscrits i que han rebutjat nombrosos d’ells. El procés de selecció no sempre és grat, però sí conscienciós i sincer. La Pajarita Roja Editores aposta per donar veu a autors de Castelló, si bé ara han ampliat horitzons com ho demostra el llibre de Sipán i Sanmartín, un llibre que el mateix Tosca reconeix «és més que especial tant per la qualitat del contingut com per la cura de l’edició ». Com caigut del cel els va arribar la possibilitat de publicar aquesta obra del que fins fa molt poc era el cap visible de Tropo Editores, potser un dels segells més singulars de tot el panorama nacional i que sempre s’ha caracteritzat per arriscar —en ell van publicar uns llavors desconeguts Sara Mesa o Sergio del Molino, per citar dos exemples d’escriptors extraordinaris avui en dia, i ara edita un autor sense etiquetes com el meu estimat Luis Rodríguez—.

Guía de hoteles inventados és una obra que «podria competir amb qualsevol de les grans editorials o d’aquelles petites que fan treballs espectaculars», adverteix Tosca. I el crec, i tant que el crec. Sipán, a més de grandíssim editor, és un dels escriptors més premiats que existeixen a Espanya. Pel que fa a Óscar Sanmartín, què puc dir, el seu treball parla per si sol, pocs il·lustradors hi ha com ell. No és estrany, per tant, «que necessitéssim fer una aposta més elevada, editant més de mil exemplars i contactant amb una distribuïdora nacional», en paraules de Carles Tosca. Per a aquells que no tinguin nocions concretes del sector editorial actual, dur a terme un tiratge de mil o més de mil exemplars és una autèntica proesa. Així doncs, chapeau!

ALTRES TÍTOLS I SORPRESES // Destacable, també, és el llibre de Miquel Torija Martí La isla de las culebras. L’últim guanyador del Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado —pel seu conjunt de relats Jo, ara (Unaria Ediciones)— ofereix una novel·la d’aventures que ja va per la seua tercera edició. «És el nostre petit best-seller», afirmen Carlos i Georgia, que mostren tot el seu entusiasme amb una altra de les seues «criatures»: El inexplicable poder de la novena planta, un llibre infantil, obra de María José Clemente, en el qual s’ofereix una història fantasiosa per a nens que ells mateixos tindran oportunitat d’il·lustrar. Original projecte que ha aconseguit la seua segona edició en només un mes.

A aquests títols hem de sumar-los els d’Ineludibles, un recull de textos del taller d’escriptura de la Universitat Jaume I que coordinen Rosario Raro i Pasqual Mas, i La escalera del gallinero, obra de Juan Carlos Núñez Mateo. Tots ells conformen la incipient idea d’aquesta editorial castellonenca que en aquest 2017 vol fer un pas cap endavant. Tant és així que em van confirmar la publicació de la seua primera traducció: La tercera violeta, d’Stephen Crane, ni més ni menys. El fet de publicar per primera vegada en castellà aquesta obra d’un dels autors nord-americans que més ha influenciat a altres escriptors del segle XX és digne de menció, tot ser una peça menor dins de la seua producció. Recordem que el també periodista va ser un dels introductors del naturalisme a la literatura nord-americana, l’obra més coneguda del qual potser sigui La roja insignia del valor, novel·la ambientada a la Guerra Civil nord-americana i que va esdevindre aviat una fita en la narrativa de ficció bèl·lica.

Autors de Castelló principalment, però també autors d’altres latituds —pròximament un gallec que viu a Islàndia fins i tot—. Una aposta decidida per la novel·la, amb algunes sorpreses en el terreny infantil i també de novel·la gràfica —que potser vegem aquest 2017— i incursions en el terreny de la traducció. Piano, piano, però amb pas ferm, La Pajarita Roja Editores busca fer-se un lloc en les llibreries amb integritat, humilitat i amb l’anhel de formar part de la vida dels veritables lectors. Llarga vida.

Última hora