+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario de El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ART

Noves propostes per abordar la ‘pantallocràcia’ que ens envolta

Dori & Grey comissarien el projecte ‘EspaiBinari’ per a l’EACC, amb la presència de l’artista María Cañas el dia 21

 

Referent. Maria Cañas aporta al món de l’art actual un model alternatiu de producció artística. - MEDITERRÁNEO

Eric Gras
16/07/2017

«La creació d’un espai dedicat al videoart dins de la programació cultural de l’EACC, suposa una oportunitat», expliquen Lourdes Chesa i Emilio Ibáñez, més coneguts pel seu nom artístic Dori & Grey, i encarregats de comissariar un nou projecte que impulsa l’Espai d’Art Contemporani de Castelló per «acostar al públic una disciplina que en l’actualitat es troba al centre de la creació artística contemporània», en les seues pròpies paraules.

Certament, és aquesta una aposta important per part de l’EACC, ja que, com asseguren «pocs centres aposten per una disciplina tan arriscada». No obstant això, el risc, de tant en tant, cal, no? Si no que l’hi diguin a la sevillana María Cañas, protagonista de l’obertura d’aquesta nova cita que s’anomena EspaiBinari i que, com adverteixen, «consta d’una sèrie de trobades amb artistes que fan servir els diferents formats i llenguatges audiovisuals existents en l’actualitat per realitzar les seues creacions». El 21 de juliol podrem comprovar-ho.

Dori & Grey, Chesa i Ibáñez, m’expliquen que la seua intenció a l’hora de confeccionar aquesta proposta ha estat la de allunyar-se dels models de difusió emprats habitualment per a aquesta disciplina, és a dir, festivals, exposicions, etc. «Pensem en organitzar una sèrie de trobades que versessin al voltant del videoart, cadascun d’ells dedicat a una/un artista o col·lectiu. Tant per a la direcció de l’EACC com per a nosaltres, era molt important la premissa de trobar una manera mitjançant la qual públic i artistes interaccionessin, convertint l’espectador en subjecte actiu i no en mer receptor d’informació», asseguren. Per aquest motiu, «cada artista convidat, no només presenta la seua obra, sinó que, a més, desenvolupa una activitat (xerrada-col·loqui, taller, performance, etc.) que li permet establir un diàleg amb el públic assistent que desperti el seu sentit crític enfront de les imatges».

NOUS SUPORTS, LLENGUATGES

Dori & Grey em parlen de Berta Sichel, i d’allò que va dir en 2003: «El videoart ha deixat enrere i per sempre els marges per ocupar el centre de la creació artística contemporània». En vista dels pròxims esdeveniments, i d’altres cites internacionals, tenia raó.

«En un món globalitzat, on la creació audiovisual s’ha convertit en el principal mitjà d’expressió i transmissió de continguts de la societat contemporània, les imatges, difoses a través de múltiples formats i suports, ocupen tots els espais que habitem, a l’abast de un clic», afirmen els responsables del nou EspaiBinari de l’EACC. Vivim, vulguem o no reconèixer-ho, en un món ple d’imatges, en uns temps que, com bé expressen Dori & Grey recordant Gilles Lipovetsky, «són els temps del món pantalla, de la todopantalla contemporània de la xarxa de xarxes, però també de les pantalles de vigilància, de les pantalles informatives, de les pantalles lúdiques, de les pantalles d’ambientació... res s’escapa ja a les malles digitalitzadores d’aquesta pantallocràcia».

Això vol dir que els suports «clàssics» han mort? Ni de bon tros, si bé, hi ha una evolució, o millor dit una exploració, cap a altres latituds. En aquest sentit, el videoart ha obert una bretxa. «El videoart, enmig de tota aquesta massa deforme constituïda per milions d’imatges, emergeix com una estructura polièdrica i inclassificable, adaptant-se a les noves tecnologies i a la multitud de formats, nodrint-se tant del cinema experimental i la televisió, com d’Internet», remarquen Chesa i Ibáñez, per afegir a continuació que «la seua naturalesa híbrida i l’acceptació de totes les seues fissures com a espais de penetració d’altres disciplines i eines audiovisuals, han permès al videoart en el que portem de segle XXI, adquirir una definició molt més àmplia, rica, oberta i flexible».

Així doncs, «totes les etiquetes han deixat de tenir sentit i el terme originari ‘videoart’ en l’actualitat representa una disciplina en si mateixa».

TROBADES

Què esperar d’aquest nou projecte, d’aquest EspaiBinari? Reflexionant sobre les respostes dels seus dos responsables, ens adonem que l’objectiu, o un dels objectius d’aquestes trobades és «abordar el videoart i les seues mutacions des de les pràctiques contemporànies que utilitzen la imatge en moviment com a suport en qualsevol de les seues formes (cinema experimental, cinema assaig, vídeo performance, vídeo interactiu, animació, videoclip, etc.) i formats (analògic, digital, etc.) fins a aquelles pràctiques on l’autor i les seues formes de producció estan basades en la barreja, la fusió, el mash-up...». I tot això per, com diuen, «integrar el apropiat en un context de compartir la imatge», donant lloc a una espècie de nova antropologia.

Les propostes de vídeo que es presentaran a l’EACC «transiten en els intersticis de la categorització d’aquesta disciplina artística», expliquen. Són, per tant, propostes que, «allunyades dels estàndards comercials que regeixen la creació audiovisual contemporània, tracten de mostrar formes alternatives de narrar i potser, en alguns casos, una amateurització de les praxis artístiques». Tant Chesa com Ibáñez es mostren convençuts que aquest cicle es troba en els límits de la representació, gràcies a la feina d’autors i col·lectius que «qüestionen, investiguen, agiten, devoren, acumulen i sobretot generen una nova forma de descobrir la imatge i les seues possibilitats dins d’un món ple d’elles», com bé exemplifica María Cañas, l’artista sevillana que, com dèiem inaugurarà aquest cicle.

MARÍA CAÑAS

Començar aquestes trobades amb María Cañas, diuen, «suposa tota una declaració d’intencions a favor de la dona artista (sempre en desavantatge enfront de la figura masculina) i al seu torn, una manera d’ampliar el discurs narratiu habitual en aquesta disciplina».

La veritat és que Cañas s’ha caracteritzat per ser «una artista l’obra de la qual qüestiona en tot moment les imatges que formen part de la nostra quotidianitat, introduint-se en els tòpics i gèneres per dinamitarlos. El seu treball és una resistència a la distracció, darrere del creixement personal i del cultiu del foc intern», com bé remarquen Dori & Grey.

I què pot suposar participar al taller que impartirà el 21 de juliol? «Et canvia per complet la percepció que tens de les imatges que ens mostren pels diferents mitjans i suports. Et nodreix de nous conceptes (Videoguerrilla, videomaquia, risastencia...) i t’ensenya a qüestionar i sospitar de les imatges per així transformar-nos en éssers més crítics, salvatges i creatius». Caldrà apuntar-se, perquè Cañas ens ofereix la possibilitat d’aprofundir aquests límits a través d’una mirada diferent amb la qual contemplar el món que ens envolta.