Adam Zagajewski deia a La belleza ajena (Pre-Textos) que, comunament, «busquem allò que ja no existeix». En aquests temps, de laments i incongruències, difícil és trobar a una persona que cuidi del món a través de les seues paraules, del seu art.

Alguns diuen que aquestes persones ja no existeixen, però jo les busco, amb afany, i, en ocasions, les trobo. Paz Palau és una d’aquestes salvaguardes, i dono gràcies per això. Escriptora, poeta i dramaturga. És de Castelló, encara que no viu aquí (com tants altres talents), i conversar amb ella, de tot i res, és un autèntic delit, perquè és real, autèntica.

—En primer lloc, voldria que m’expliquessis, si pot ser, què et va impulsar a dedicar-te a la dramatúrgia. Què té escriure teatre que no té escriure qualsevol altre gènere literari?

—Com la majoria de les coses interessants que passen a la vida; va ocórrer per atzar (si és que això existeix). Sempre m’ha agradat escriure, ho faig des de petita. Diaris, cartes... crec que primer va venir la poesia, i després el relat. Encara que, en realitat, cap gènere es cenyia a la manera com explicava, tenia (tinc) certa confusió pel que fa als gèneres. I ara sento que això és una cosa positiva.

L’art, en general, tendeix cap a una mena de dissolució dels límits i les estructures. I a mi m’agrada allunyar-me de les cotilles. En realitat, mai m’havia plantejat escriure teatre, em semblava complicadíssim. Però un dia li vaig ensenyar un text al meu amic Iván, que tenia una companyia de teatre en aquells anys i em va dir: això és teatre. Quan vaig voler adonar-me’n, aquest text s’estava fent cos en l’escena, les meues paraules a la boca d’una actriu (la meua estimada Paola, que ara és la meua actriu fetitxe)... aquest moment va ser màgic. Em vaig adonar que escriure també podia ser una experiència compartida, que estava viva, que es podia sentir en directe. Això em va captivar. A l’any següent vaig començar a estudiar dramatúrgia a la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic de Madrid. Per a mi, l’escriptura teatral engloba tots els gèneres. És el territori de la llibertat.

—Com en la majoria de les pràctiques artístiques, es parla molt sobre la importància o no del teatre. Diguem que sempre està sota sospita. Arthur Miller deia que «el teatre no pot desaparèixer perquè és l’únic art on la humanitat s’enfronta a si mateixa». Jo sempre he pensat que el teatre és una comunió entre el món real i el món literari, una investigació del nostre «JO». Com és el teatre de Paz Palau, què et mou a l’hora de concebre una obra?

—Aquesta sospita de la qual parles existeix perquè hi ha alguna cosa en el teatre que no es pot controlar. El que sent un espectador davant el fet escènic (en el millor dels casos, és clar) és com una obligació encoberta de mirar-se al mirall. I els miralls estan fets de vidre. I el vidre és afilat. Pots sortir ferit...

En realitat, mirar-se al mirall és un acte de valentia. Tant de bo es veiessin més polítics en els teatres, segur que ens aniria millor... En fi, responent a la teua pregunta. Jo sento que la meua escriptura està en un continu procés d’aprenentatge, no m’agrada definir-me perquè crec que és posar-se límits, però crec que el teatre que m’interessa escriure en aquest moment (no sé el que vindrà d’aquí a uns anys) té a veure amb l’humor negre, amb l’absurd, amb plasmar realitats que em desconcerten. M’interessa incomodar. No ser complaent. M’apassiona el joc i experimentar. M’agrada fer-ho amb el llenguatge i amb la concepció de l’estructura dramàtica.

És difícil explicar com sorgeix una obra. En el meu cas, la possibilitat gairebé sempre sorgeix d’un dolor, o d’una situació que em cabreja o que no entenc. A partir d’aquí, es van sumant variables; un simple comentari, una notícia, una imatge... tot això són disparadors, però els puc ubicar perquè ja hi ha alguna cosa gestant-se. M’agrada molt el procés de recerca previ: lectures que tenen a veure amb el tema que m’interessa, la recerca de possibles bastides, imatges, música... i llavors ve el difícil: com explico el que vull explicar sense que sembli que vull explicar el que estic explicant? Sembla un galimaties, però és així com ho sento. És una cosa així com amagar-se per ser present...

—Acabes de rebre el Premio de Guión Radiofónico Margarita Xirgu de RNE y Radio Exterior de España amb la teua obra ‘No volveré a pasar hambre’. Una història «apocalíptica amb desenllaç inesperat». Quin va ser l’origen de l’obra, la seua gènesi?

—Gairebé tot comença amb una pregunta. I en aquest cas, també amb un temor. Jo em plantejava molt seriosament, què passaria si hi hagués un apocalipsi tecnològic... què faríem per sobreviure? Amb aquesta idea al cap vaig escriure un projecte per a una beca de residència artística a Sant Pere de Vilamajor (Barcelona) al Centre d’Art La Rectoria. I resulta que me la van concedir. Allà vaig tenir l’oportunitat de viure durant tres mesos en una antiga masia del segle XVII amb l’única tasca d’escriure i investigar. Durant la meua estada vaig tenir contacte amb la gent del poble, on molts buscaven viure amb una economia d’autoabastiment. El temps que vaig passar allà, al peu del Montseny, a part de meravellós va ser inspirador. La gent que em va acollir, l’enclavament, el silenci i la natura van possibilitar l’escriptura d’aquesta obra. Va ser tot molt orgànic.

—Impossible no preguntar-te, com a tot escriptor, què vas voler dir o retratar a través de l’obra? Quin és el missatge que has volgut compartir amb la resta del món?

—En realitat, el que volia dir ja està dit. I, si et sóc sincera, no hi ha una intenció (almenys, a priori) de voler compartir un missatge amb el món. Això em sona estrany. Gairebé superb. És cert que si subjau una intenció de denúncia, en clau de comèdia negra, d’un cert immobilisme social. Perquè sembla que ens és igual tot. Ens limitem a assenyalar amb el dit, a queixar-nos molt, però després no passem a l’acció. Només s’atreveixen uns pocs. I a aquests que s’atreveixen, també els assenyalem. En fi, el millor serà que la gent la llegeixi o l’escolti; és el públic el que té l’última paraula.

—He de preguntar, també, què ha suposat per a tu rebre aquest reconeixement.

—Per ara, il·lusió. Molta il·lusió, és clar. I recuperar una mica la confiança en mi mateixa, que la tenia en números vermells, la veritat. Però sobretot, ganes de posar-me a escriure la propera.

—L’haver obtingut aquest guardó creus que pot pesar-te a l’hora de presentar futures obres? Em refereixo a si creus que mantenir aquest llistó pot o no suposar un llast a l’hora de seguir escrivint, si et pot condicionar d’alguna manera.

—Doncs no m’ho havia plantejat, la veritat. Més que un llast, prefereixo veure-ho com un trampolí. El dramaturg Marco Antonio de la Parra diu que mai s’ha d’esperar l’èxit, que aquest serà en tot cas un accident o un malentès. I que, en ambdós casos, té poc importància. M’agrada pensar així. Donar-li la importància justa. Viure-ho somrient però amb cautela.

—Per fer-nos una idea de qui ets... Què lectures o autors/es han marcat el teu periple com a escriptora i dramaturga. I per què aquests i no uns altres?

—Mare meua, segur que em deixo algun. Hi ha escriptors que vaig descobrir bastant jove com a José Saramago, que d’alguna manera em va marcar. La seua imaginació pertorbadora i el seu desvergonyiment en el formal em van fascinar. A més, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-li en un curs que vaig fer amb vint anyets a Santander. També m’atreia molt la ciència-ficció distòpica: Aldous Huxley, George Orwell i Ray Bradbury eren per a mi com la santíssima trinitat. I és curiós perquè ara aquesta tirada ha tornat, i noto com si aquestes lectures i altres que s’han anat sumant com Stanislaw Lem o J.G. Ballard estiguessin trucant de nou a la porta.

Així mateix, m’atrau molt la forma i per això crec que em vaig enamorar de Boris Vian, Georges Perec, Italo Calvino... perquè són autors que se salten convencions, que aposten pel joc. Adoro l’escriptura tallant d’Herta Müller i Agota Kristof; dues dones que en llegir-sembla una estar rebent cops de puny. I per descomptat, Patricia Highsmith. Vaig tenir una experiència gairebé mística amb aquesta autora, vaig llegir la seua biografia i em va deixar estupefacta. Ella deia que tots som assassins en potència, i que només cal que es donin les circumstàncies apropiades. He de confessar que sóc fan d’Stephen King, la meua germana el devorava quan era adolescent i té una col·lecció ingent a casa dels meus pares. Des de fa alguns anys, cada vegada que vaig a Castelló em llegeixo una de les seves novel·les. Ara també em compro els seus últims llibres. És un autèntic geni per concebre arguments propis d’un maníac. M’encanta.

També la filosofia és una font d’inspiració i un lloc on trobo solidesa per a l’escriptura, autors com Deleuze, Foucalt o Bergson són importants referents. És curiós perquè encara no t’he nomenat cap autor o autora teatral... I en aquest sentit no puc deixar de citar Samuel Beckett i a Ionesco, els meus dos pares de l’absurd, o Thomas Bernhard, Caryl Churchill, Bertolt Brecht, Rodrigo García... Segueixo ?

—Què sents al veure sobre un escenari que les teues paraules cobren vida pròpia?

—Puf... la primera vegada que vaig viure aquesta sensació vaig pensar: jo vull viure per a aquest moment en què s’apaguen els llums i comença l’espectacle. És una experiència única on es condensa tota la feina, i on ja no controles res. Per a algú com jo, una miqueta obsessiva, perdre el control i confiar és terapèutic.

—Per a tu, quines són les claus d’una bona obra de teatre?

—Sobretot que tingui alguna cosa a dir, que no caigui en llocs comuns i que incomodi, que molesti... que tingui carn i cor. Que sigui punxeguda.

—El teatre és paraula, però també acció, moviment, gest. Llenguatge o cos?

—Per què he de triar? Està clar que el meu regne és el de la paraula, però una escriu amb el cos també. Una cosa és el text i una altra és la posada en escena, i en els textos que he pogut dirigir, el cos tenia una importància cabdal. No vull triar. El teatre, com deia Wagner, és l’art total.

—El filòsof i crític francès Hippolyte Adolphe Taine va dir una vegada que «viatgem per canviar, no de lloc, sinó d’idees». Vas néixer a Castelló, però les teues inquietuds t’han portat a altres racons. Què anaves buscant? O què segueixes buscant?

—Suposo que al principi el que tenia era ganes d’aventura, viure en altres llocs, conèixer un altre tipus de gent. Volia estudiar literatura, volia escriure i a Castelló no existia aquesta possibilitat. La primera vegada que vaig anar a viure fora vaig acabar a Holanda. Des de llavors he viscut en molts altres llocs, i des de fa dos anys el que busco és el silenci i el verd. Ara visc en un petit poble de Segòvia... i la veritat, en aquest segle rar de presència constant i disponibilitat malaltissa em sento a gust allunyada del soroll i de la multitud.