"Y el tiempo es una muerte de los tiempos / y se olvidan los nombres y las formas”, recitava Octavio Paz. Tot es desdibuixa amb el pas del temps, s’esvaeix davant la nostra mirada atònita. Aquest món és un món de dubtes, de contradiccions, de fugides i enyorances, d’oblits i records. És per això que qüestionem tot, fins i tot a nosaltres mateixos. No podem escapar de i obviar aquestes preocupacions urgents i infinitament complexes de la naturalesa humana. Qui sóc? On sóc jo? En quin lloc del món estic jo?
En aquesta extraordinària mostra d’afecte i devoció de Vicente Valero cap a tres dels seus poetes predilectes titulada El arte de la fuga (Periférica), som testimonis de com de fàcil és sumir-se en aquesta incertesa que caracteritza la nostra vida. A través d’aquest llibre, que és un llibre per llegir amb calma i rellegir tantes vegades com es vulgui, assistim a tres moments clau en la vida d’aquests tres poetes, tres instants que són una fugida en tota regla. Però una fugida cap a on? Cap a la mort, cap a la bogeria i la tercera... Valero sempre ha demostrat, a través de la seua escriptura, que tot ve a ser una metàfora de la recerca, aquesta recerca que en el cas de Fernando Pessoa, l’últim dels tres poetes protagonistes de ‘El arte de la fuga’, sempre va ser una recerca d’identitat.
“No sé qui sóc ni quina ànima tinc”, va escriure l’autor portuguès que la nit del 8 de març de 1914, ple de contradiccions i atreviments, de dubtes, donaria vida sobre el paper a un dels seus cèlebres heterònims, Alberto Caeiro. Per què? Per què Pessoa va necessitar desdoblar sobre el paper, multiplicar-se, despersonalitzar-se d’alguna manera? És que la seua vida no era suficient? És que el seu sentiment de solitud era tan profund que no va poder resistir-ho? “Es pot ser molts i seguir estant sol”, confessava, alhora que deia: “Sóc una sensació meua”.
Vicente Valero assegurava en aquest deliciós text ja esmentat que “en una fuga verdadera nunca se mira hacia atrás ni se hacen preguntas, solo importa el camino que hay por delante”. En aquest sentit, en el moment en què Pessoa va decidir convertir-se en molts altres per percebre i expressar les diferents coses de l’univers, va deixar de mirar cap enrere. De la nit al dia, ja només li va importar esdevenir un “fugitiu” de si mateix i de la seua realitat, enfundar-se una màscara rere l’altra, ser un enigma que encara avui segueix despertant la curiositat de milers i milers de lectors a tot el món.
I torno a Octavio Paz, i recordo un altre vers seu que diu així: “Las mentiras del poeta son las verdades. Y lo otro, lo de todos los días, que son verdades, es mentira”. I penso en Pessoa, és clar, i crec comprendre que aquest va ser el seu ideal de vida. Sobre el portuguès va dir el Nobel mexicà que, “los poetas no tienen biografía; su obra es una biografía”, i que en el cas de Pessoa “nada en su vida es sorprendente, nada excepto sus poemas”. Heus aquí la seua gràcia, la seua virtut, i l’entusiasme del lector neòfit de l’obra “pessoana”.
HETERÒNIMS // Fernando Pessoa va tenir, almenys així es creu, un total de setanta-dos heterònims, és a dir, noms falsos que va adoptar al llarg de la seua vida per signar les seues obres, articles i poemes. Hi ha qui diu que aquests heterònims poden ser vistos com l’expressió de diferents facetes de la seva personalitat i com la manifestació d’una profunda imaginació, creativitat i ficció. Serà veritat? D’això precisament parlarà el doctor en Psicologia Francisco Rodríguez, que demà dilluns s’impartirà al Reial Casino Antic de Castelló una xerrada titulada ‘Les persones de Pessoa’. Certament, el poeta portuguès va ser qui va introduir la noció de heterònim en la teoria literària i és potser el millor i més famós exemple de producció d’heterònims del segle XX. Sabem, pel mateix Pessoa, que ell els va arribar a considerar “altres d’ell mateix”, cadascú amb una personalitat autònoma, és a dir, vivint fora del seu autor, protagonitzant una biografia pròpia. Eren, per tant, espècies de “alter ego”?
Álvaro de Campos, Alberto Caeiro, Ricardo Reis, Bernardo Soares, Antonio Mora, i molts altres de menor importància i desenvolupament, alguns d’ells femenins, van ser persones “reals”, van ser Pessoa i Pessoa tots i cada un d’ells. Com si d’un titellaire es tractés va manejar amb destresa els seus fils per crear noves personalitats amb vides literàries més o menys intenses, però totes significatives. Tot això demostra un univers intern de gran complexitat que pocs autors han estat capaços de concebre, d’imaginar.
‘LIBRO DEL DESASOSIEGO’ // D’entre tota l’obra de Pessoa és, potser, ‘El libro del desasosiego’ una de les més genials. L’any passat Pre-Textos va presentar una nova edició a càrrec de Jerónimo Pizarro, qui va tornar a les fonts dels textos que Fernando Pessoa pretenia incloure en aquest llibre, la qual cosa permet al lector trobar-se amb millores en la lectura de gairebé tots els fragments i notes que comprenen aquesta obra de difícil definició, doncs consta de més de cinc-cents fragments de diari, aforismes, divagacions... sobre qüestions quotidianes i filosòfiques. Així mateix, aquest llibre es presenta com l’autobiografia de Bernardo Soares, del qual el mateix Pessoa va afirmar que es tractava d’un “semiheterònim perquè no sent la seua personalitat la meua, no és diferent de la meua, sinó una mutilació d’ella. Sóc jo, menys el raciocini i l’afectivitat”.
No cal dir que, si poden i tenen oportunitat, s’endinsin en aquest magistral llibre que és, també, un magnífic retrat de la ciutat de Lisboa i del seu retratista, el ja esmentat Soares. La valentia, la destresa i la sapiència literària de Pessoa queda perfectament reflectida en aquesta obra i també, com no, en els seus contes --que podem trobar-los editats en Páginas de Espuma-- i, sobretot, en la seua poesia. Fent-se valer d’un heterònim o sent ell mateix, Pessoa va canalitzar una profunda reflexió sobre la relació entre veritat, existència i identitat. Aquest últim factor té una gran importància en la famosa naturalesa misteriosa del poeta: “Amb una falta tal de gent amb la qual coexistir, com hi ha avui, què pot un home de sensibilitat fer, sinó inventar els seus amics, o si més no, els seus companys d’esperit?”. Caldrà descobrir-ho.
