L’estudi d’un artista és una espècie de temple, un lloc sagrat en el qual, estic convençut, s’aconsegueix aquest estat d’èxtasi o furor poeticus, el frenesí diví o bogeria poètica, que dirien els grecs. Són llocs en què s’invoca la inspiració i en què l’artista arriba a transportar-se més enllà de la seua ment.
Sempre m’ha resultat fascinant conèixer aquests llocs. Fascinant i fins a cert punt il·lícit, perquè com a persona aliena a aquest espai, «envaeixes» la intimitat de l’artista. Encara amb tot, aquest afany per veure allò que en teoria ens està vedat, supera amb escreix la timidesa i preocupació inicial per trencar l’ordre místic de l’emplaçament.
Després d’un parell de trobades casuals amb l’artista Paqui Fuster, finalment concretàrem una cita en el seu particular «santuari» situat a l’avinguda Doctor Clarà de Castelló, just davant de l’Hospital Provincial. Allà té un taller en què imparteix classes de pintura i ceràmica a nens i no tan nens. És un lloc ple de materials i petites obres exposades, creacions dels seus alumnes, que semblen custodiar-ho. La sensació que un obté és la d’estar entre bambolines, submergit de ple en els secrets del procés creatiu de les persones que confien en els coneixements adquirits per Fuster des dels seus temps a la Facultat de Sant Carles de València a l’experiència pròpia acumulat amb els anys.
Sorprèn així mateix, en aquest espai inicial, l’aparició d’unes escaletes que baixen a una altra estada, infinitament més espaiosa que l’anterior. Res més situar-nos en el primer dels graons, som conscients que estem davant d’aquest univers privat on l’artista deixa lliure la seua imaginació, on experimenta. Unes claraboies en la teulada permeten l’entrada d’un abundant feix de llum que resulta formidable. Aquesta il·luminació canvia completament la nostra percepció de l’espai i, fins i tot, de la realitat. És allà, en aquest lloc, on la inspiració es materialitza en una sèrie d’obres que han anat evolucionant.
EVOLUCIÓ
Des que protagonitzés la seua primera exposició individual a la Casa Abadia de Castelló, el 1986, l’artista castellonenca, descendent de la comarca dels Ports, ha anat explorant múltiples possibilitats artístiques, en què ha primat la cerca per materialitzar la terra, amb les seues respectives tonalitats. És una feina, la seua, que aprofundeix en el matèric. A Fuster li interessa plasmar aquesta naturalesa que l’envolta, i més concretament allò que observem als nostres peus, aquest sòl que és origen de vida (tot i que, també, simbolitzi el final de la mateixa).
Són nombrosos els llenços de grans formats que un troba en aquest estudi que fa de petit museu o galeria. A través d’aquestes peces, tenim oportunitat de veure quins aspectes li han preocupat més, quins han estat els passos previs que ha donat per arribar a aquesta abstracció que avui dia és identificable, aspecte important, ja que no tots els artistes poden presumir de ser recognoscibles sense pecar de monòtons o mancats d’aspiracions. En aquest sentit, Paqui Fuster ha demostrat ser una artista arriscada, capaç d’afrontar nous reptes a través de materials com l’escuma de poliuretà, que fa servir d’una manera sorprenent per recrear relleus propis de la terra treballada pels camperols, o la terra salvatge, campestre.
Amb una confiança insòlita, com si estiguéssim en el seu estudi cada dia, Fuster ens anava mostrant tots aquests quadres que són fruit d’hores i hores d’estudi i dedicació prèvia, doncs a l’hora d’executar les seues idees, reconeix, es mou més per un instint que marca un ritme gairebé frenètic. Com alguns dels més cèlebres artistes del nostre temps, com el nord-americà Jackson Pollock, la castellonenca situa els seus llenços a terra, interactuant amb ells d’una manera molt més completa i enèrgica, fent ús també de la tècnica del dripping que va popularitzar Pollock, i valent-se de tot el que té al seu voltant, fins i tot les seues mans, que mou amb soltesa sobre les pintures acríliques dotant a l’obra d’un major dinamisme.
Les pintures abstractes de Paqui Fuster rememoren quelcom essencial, primigeni. Són obres que, dins de la seua senzillesa aparent, resulten complexes. Veiem esgarrapades, solcs, pedres, una paleta de colors terrosos... I, tal com vam poder comprovar durant la nostra visita al seu particular centre d’operacions, observem una constant preocupació per evocar, mitjançant el maneig de la matèria plàstica, aquests paisatges naturals que s’han anat modificant, bé per causes naturals, bé per l’afany dominador de l’ésser humà, que sembla no adonar-se d’alguna cosa veritablement important, essencial, com que sense la natura estem abocats a l’abisme. Resulta exemplar, per no dir sorprenent, que, a través de l’art, puguem reflexionar sobre aquests aspectes de la pròpia vida. Almenys, a través de l’art de Paqui Fuster.
