Tot i que Lydia Davis no es consideri una terapeuta del llenguatge, l’escriptora nord-americana si gaudeix jugant amb la varietat de formes que hi ha a la seua disposició. Davis és una autora eclèctica i astuta, i ho és perquè sempre troba la manera de narrar aquestes coses que necessitem saber, encara que no tinguem constància. No puc amagar la meua devoció per aquesta dona que ofereix investigacions meticuloses i honestes sobre aquestes preocupacions urgents i infinitament complexes de la naturalesa humana, i fer-ho, a més, amb un sentit de l’humor únic. En un dels seus relats escriu: “Aquí els objectes més impressionants són la gent normal”. En llegir aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en dues persones, aparentment normals, que veuen la part artística del que solem rebutjar. Són germans, i sí, són impressionants per la senzilla raó de posseir aquesta capacitat (única) per transformar quelcom en teoria inútil en objecte d’una profunda investigació sobre el valor estètic que resideix en el decadent.

Ja fa alguns anys que em vaig rendir davant Pablo i Blas Montoya, o el que és el mateix, Trashformaciones, un col·lectiu artístic que des de la gestació del seu projecte ‘Huesopiel’ no ha fet més que demostrar(-nos) la seua vàlua dins d’un món , el de l’art, que en ocasions es mira massa el melic i s’obstina a voler ser endogàmic, alimentant a certs personatges que mai han arribat a manifestar la valentia i la passió dels germans Montoya. Des de fa molt de temps, tinc el sospita que amb freqüència cobra més pes el soroll que la veu, és a dir, que prima més el “figurineo” que el treball seriós (no exempt de controvèrsia).

Peces d’automòbil, automòbils sencers, motocicletes, bigues de diferents mides... Ferralla per a alguns, art per a altres. Trashformaciones ha aconseguit fer de la seua passió per l’escultura i el disseny una guia perfecta sobre el procés de portar les idees al pla de la realitat. Cal veure’ls en acció per donar-se bon compte d’això. A través de simples exercicis de prova i error han anat coneixent la composició de certs elements, la seua mal·leabilitat, la seua rigidesa, el punt de tensió... fins a donar amb la manera de transformar el seu ‘corpus’, oferint-nos una versió diferent de la seua funcionalitat original. Chapeau!

Aquesta capacitat d’alterar l’estat primari d’un objecte mai deixarà de sorprendre des que el 1917 un tal Marcel Duchamp ideés la seua polèmica La font. El readymade o objet trouvé, és a dir, l’art realitzat mitjançant l’ús d’objectes ja existents que normalment no es consideren artístics, segueix despertant les crítiques ferotges d’aquells que segueixen considerant que l’art no pot ni ha de ser una eina de reflexió i conscienciació. És aquí, en aquest precís instant, quan obtinc la sensació que una gran majoria segueix pensant de manera dual, és a dir, que creu que encara és tot veritable o fals, bo o dolent, amunt o avall, blanc o negre, i no s’han adonat que el dubte i els matisos sempre estan presents en les nostres vides, que la incertesa és protagonista d’aquest univers en què hi ha la decadència i la degradació. Trashformaciones si és conscient d’aquests canvis, d’aquest joc de contraris. A través dels seus projectes ho ha demostrat amb escreix, almenys jo així ho crec.

A BORRIANA // Amb la ferralla com a matèria primera, i continuant amb aquest procés introspectiu en el qual aprofundeixen sobre el tractament dels cicles de la matèria, vinculant-ho amb la crisi de valors de la societat actual, Pablo i Blas Montoya han presentat aquesta mateixa setmana el seu ‘Huesopiel’ en una versió molt més espectacular gràcies a l’escenari en el qual han dipositat les seues peces: el centre de Borriana.

Des dels seus inicis, per als germans Montoya és imprescindible conjugar obra i espai per crear l’equilibri i l’harmonia entre l’art i l’arquitectura. En aquest sentit, veure en diferents carrers de la localitat borrianenca --així com al CMC La Mercé-- aquests murs de ferro, cotxes i motos aixafats, provoquen en l’espectador una sensació única i inquietant.

Potència estètica, nova representació gràfica d’elements, idees que es tornen realitat creant un itinerari singular concebut per a la plaça Major, El Pla i fins al carrer Sant Vicent. Jugar i experimentar. Aquesta és la clau per entendre el treball artístic de Trashformaciones, la seua forma de veure el món. Fins al 12 de juny es podrà gaudir d’aquest Huesopiel.