Si ya eres usuario, accede...

Recordarme

¿No recuerdas tu contraseña?
Accede con redes sociales...
Si todavía no eres usuario, regístrate...

¡Regístrate ahora! para recibir los titulares del día en tu e-mail.

¡Regístrate ahora! para poder comentar noticias, participar en sorteos y concursos.

Menú Accede
Cabecera Quaderns

OPINIÓ

A propòsit del ‘Guernica’

L’emblemàtica obra de Pablo Picasso compleix 80 anys

Wences Rambla
16/04/2017

 

Actualment el Museu Reina Sofia està celebrant els 80 anys de la realització del Guernica i els 25 de la seua arribada a Espanya. Amb tal motiu no han deixat d’aparèixer articles i opinions d’especialistes al respecte. I evidentment hi ha per a tots els gustos, començant per si s’ha de restaurar un cop més la famosa pintura. Pintura que ha patit un enorme tràfec des que va finalitzar la seua participació al pavelló del Govern de la República durant l’Exposició Internacional de París de 1937 fins a 1981, quan va recalar a Espanya després d’un periple d’una quarantena de trasllats que, evidentment, van fer patir seriosament a tan icònica obra.

En primer lloc, cal dir que tots els desperfectes i restauracions sofertes han arribat a un extrem que sembla, afortunadament, que el millor és deixar d’intervenir-ho més, com a molt eliminar algunes capes de vernissos, que en oxidar-se estan accelerant el seu deteriorament, però sense tocar la pintura com a tal. En segon lloc, què dir del significat del Guernica? Obra, per cert, que com pintura moderna no agradava molt als responsables del Govern basc de llavors. Doncs bé, aquí trobem diverses opinions. És evident que des d’una posició actual tota obra d’art és susceptible de variades interpretacions sempre que no s’acabi, amb elles, per desvirtuar-la per complet. En aquest sentit el que si està clar és que el seu origen, el perquè de la seua creació, es deu a un encàrrec de la República a l’artista perquè ornamentés al Pavelló espanyol, alhora que atragués l’atenció del públic cap a la causa republicana en plena Guerra Civil Espanyola.

No obstant això, quan vam arribar a veure què significats addicionals té per cadascú ens trobem amb una gran varietat d’ells. Així, per a uns la mà creuada a ratlles del soldat caigut indica el «desgavell» social i polític regnant a Espanya; per a altres, la llum de la bombeta amb els seus punxants llamps, en contrast amb la més amable llum d’oli, suggeria la idea d’una deflagració: les de les bombes a l’explotar. D’altra banda i segons els crítics, la imatge de la mare amb el fill mort respon al model iconogràfic de la Pietà. Altres en canvi veien una concomitància amb la seqüència de l’escala d’Odessa a El Cuirassat Potemkim, amb l’angoixa d’una mare que porta el cotxet amb el seu nen a l’interior i s’estimba sense remei. I així podríem seguir analitzant cada element. Però no cal espantar-se doncs, com dic, des d’una posició moderna tota obra d’art possibilita diverses lectures. Per tant, qualsevol opinió o referència no tenen perquè rebutjar-se.

El que si crec important ressaltar és que el que passa amb un bombardeig, a més per descomptat de delmar la població, és un desig brutal de liquidar violentament les coses, les que quotidianament ens ajuden humanament a viure: començant per les cases, els carrers, les places, i seguint pels mobles, els estris... o sigui, tot l’entorn de la vida quotidiana, normal, de les persones. Tot s’arrasa i es sega. Un altre objectiu és el d’inocular la por: les destrosses efectuades generen una imatge per recordar als supervivents que han d’aprendre la lliçó, que pot haver-hi més càstig; i d’aquesta manera, terroritzats pel dolor i el sofriment, plegar-se als desitjos del consquistador. No tenim més que recordar el que ha passat fa poc a Síria, un autèntic acte de barbàrie, que atemoreix quan no elimina.

És per això pel que pot afirmar-se amb rotunditat que el succés bèl·lic esdevingut en Guernica, i que va ser el detonant que va inspirar l’obra que Louis Aragon, Max Aub i José Bergamín van encarregar a Picasso, tanca més connotacions polítiques que artístiques. I fins i tot sense desmerèixer a aquestes en absolut (doncs tant la magna estructura compositiva de l’escena, com l’encert d’haver-se decidit per fi a resoldre-la en blanc negre i grisalles i no en color, etc., i molts altres aspectes a observar en els seus esbossos preparatoris, ho corroboren), el seu valor ha transcendit tal succés particular per esdevenir en un símbol universal.

BOMBARDEIG A CASTELLÓ

Arribats aquí, no voldria deixar de fer una reflexió que enllaçaria amb el que suposen els actuals estudis de la memòria històrica, i retre homenatge al grup d’estudiosos benassalencs de recuperació de la mateixa. I així, subratllar que el bombardeig de Guernica, com tremend càstig dut a terme per desmoralitzar la població d’un govern legalment constituït llavors, també es va donar, potser a una altra escala però no per això amb menys brutalitat, a la província de Castelló.

La Legió Còndor va desenvolupar tot un projecte d’experimentació bèl·lica amb el grup de caces J/88 format per quatre esquadrilles de caces i una de Junquers 87: tot un perfecte pla dissenyat per executar-se en la primavera del 38 pel qual es van bombardejar Albocàsser, Benassal, Ares del Maestrat, Vilar de Canes, fotografiant estereoscòpicament l’abans i el després de les massacres i verificar així la precisió de l’acció en picat d’aquests aparells, precursors del bombardeig dirigit per ordinador; un criminal treball realitzat a consciència i el contingut del qual es pot comprovar en l’informe RL/35/34 del Bundesarchiv-Militärarchiv de Friburg, signat pel major Leopold Graf Fugger von Babenhausen. Tinguem en compte que en aquesta àrea castellonenca i data, encara no havien tropes republicanes in situ ni objectiu militar algun; per tant s’entén que, atès que en aquella època la província no pintava res per a ningú, constituïa un lloc apropiat d’experimentació que passaria inadvertit per a tothom i poder executar-se així el nostre particular Guernica al seu aire i sense publicitat.

L’horror del que passava a Espanya, especialment el que va passar en la localitat basca li va servir a Picasso com a leit motiv o inspiració. També la crueltat de la que tenia notícia Goya va inspirar els Desastres de la Guerra amb les tortures i ajusticiaments que va infringir en el seu temps l’exèrcit francès al poble espanyol. I sense oblidar, abundant en l’obra picassiana, l’horror-perplex albirat en Matanza en Corea, obra de 1951 que, com el Guernica, és pràcticament monocrom: d’un gris acer clar amb lleugers tocs en groc i verd. I tant un com l’altre quadre, evocadors de la guerra moderna i, igual que el de 1937, també amb homes, dones i nens, víctimes innocents caigudes sota el foc enemic.

En definitiva, terror, crueltat, tortura, impunitat són els principals baules d’un programa guerra de submissió d’un poble sobre uns altres. És per això que el Guernica i Matanza en Corea tenen gran paral·lelisme en base al seu contingut i poder simbòlic. I com a colofó macabre de la història, què no dir de l’atac amb gas als civils més indefensos del poble sirià, com apuntava, sense oblidar per cert les imatges sobre la violència contemporània de Simeón Sáiz Ruiz a propòsit de la Guerra dels Balcans, a contemplar en Matanza de civiles en Sarajevo por proyectiles caídos al lado del mercado?

La pintura d’història, com a tal, i sobretot la representació de batalles, està passada de moda. Entre altres coses perquè aquest paper ha passat a ser exercit pel fotoperiodisme, els documentals i altres treballs cinematogràfics. No obstant això, no per això deixa de tenir un valor si apareix, com en el Guernica o altres obres del mateix tenor —tant per la seua ideació estètica com per la seua funció social— com l’antítesi de glòria o embelliment èpic, i sí com a denúncia, conscienciació i memòria. De què? Del que mai va haver de passar ni a Guernica, Sarajevo, Vietnam, Corea, l’Iraq... o qualsevol altre lloc en què continua passant. L’ésser humà neix per morir, però no d’aquestes maneres ni abans d’hora.

La nostra mort és la fi d’un procés personal i vital. Però fins a aquest fi (τέλος) o baixada del nostre teló, hem de recórrer un trajecte en què realitzar-nos en plenitud, tractant d’arribar a la felicitat. I tenint clar que l’eudaimonisme, abans que una teoria filosòfica és una tendència radical de la persona, i que tal afany de felicitat, tot i que mai serà satisfet ja que és il·limitat, no per això —o precisament per això— ha de ser coartat, rebaixat. Sigui per un poder absolut, una ideologia genocida o una política fanàtica amb les seues seqüeles de submissió terror, misèria i injustícia. I la contemplació del Guernica segurament ens vindrà bé per no oblidar-ho.

Última hora