El passat divendres 27 d’abril es va presentar a la llibreria Argot el primer poemari de Nora Mazouri (Moulay Bouazza, el Marroc, 1998). Mi querido Chernóbil, disponible tant en Argot com en Amazon, és l’estrena de llarg al món editorial d’aquesta estudiant del grau en Història i Patrimoni a l’UJI.

Tot va començar amb un concurs literari al seu institut, l’IES Vall d’Alba. Per aquell temps Nora cursava primer de batxillerat i va presentar un parell de poemes que traspassaren els llindars del centre fins transformar-se en l’origen d’un llibre de cap a fi sota el leitmotiv de l’amor i la seua guerra, del desastre que suposa i de la supervivència que reclama.

Podria paréixer un manual d’educació sentimental per a joves, però no ho és.

Podria paréixer un poemari més estret d’esta nova tendència poètica de peus de fotos a l’Instagram, però tampoc no ho és.

I no ho és perquè Mazouri va molt més enllà. No es limita a versar un dietari de les seues emocions. No és un manuscrit d’amor i desamor, de sexe i «des-sexe»; més bé fuig dels llocs comuns que llastren la majoria dels aprenents novells de poetes. La seua, com a bona poesia, esdevé una forma de ser i d’estar en la vida, un plantejament subjectiu i al mateix temps col·lectiu, globalitzador, empàtic. La construcció dels poemes no deixa res fora de lloc, amb les paraules justes per comunicar i commocionar. Això era tot, i això era prou. Ben fusteriana ella.

I no ho és tampoc perquè parlem d’una poètica pròpia i rebel però també hereva d’una educació literària que ha estimat i ha fet créixer fora de l’aula i de les lectures prescriptives; Paul Valéry o Charles Baudelaire són alguns dels noms que transpiren per una desfilada d’intertextualitats gens atzaroses i força madures.

A banda, es fan ressò els tornaveus d’Irene X i els rapers Kase.O, Princess Nokia i Bad Gyal... el hip-hop, com a cultura de barri de joves creadors fets a ells mateixos, li aporta la seguretat del vers, el fluir que marca la diferència: «Charly se ha dejado las amígdalas / escupiendo su Vietnam, / y me ha parecido el mejor momento para / hablar de mí».

UNA APOSTA

Per tot això, s’entén tan clar que l’editor Tive Martínez apostara per ella des del primer moment per al seu segell Cute Killa Press, una plataforma disconforme amb els rols tradicionals binaris, les etiquetes imposades i la reducció de gèneres, siguin sexuals, socials o literaris.

«Tengo las ganas de un pájaro que murió / sin saber volar». Quan creus que ja la coneixes, que saps el que et dirà a continuació, et bombeja un parell de versos i et deixa captiu i desarmat. Així ocorre amb els desastres nuclears, amb l’amor i amb la vida. Almenys amb Mazouri sou sabedors a temps. Llegiu-la; ella no traeix.