Maria Lacueva i Lorenz

, en la seua tesi doctoral Elles prenen la paraula (que es pot consultar per internet), parla de les escriptores valencianes de posguerra, entre les quals destaca a una Anna Rebeca Mezquita que per a molts de nosaltres ha passat completament desapercebuda. És un treball magnífic, el de Lacueva, que ens permet aprofondir en unes autores que no ho van tindre fácil alhora d’escriure i publicar. Caldria preguntar-se el perquè, i és clar, el fet de viure en una societat conservadora i patriarcal ens dóna la resposta. Injust, molt injust, però per desgracia una constant que encara avui està molt present.

Gràcies a la tesi de Lacueva i Lorenz i a la poca informació que ens podem trovar per la xarxa, sabem que el 30 de juny de 1954, Joan Fuster li va escriure a Sanchis Guarner dient-li: «Saps que tenim una nova poetessa? Li diuen Anna Rebeca Mezquita o un nom per l’estil. Sembla que és de Castelló i que en aquest cas no hi ha truc: no ho sé. L’Artola li ha prologat un llibre, Vidres, que he vist a les llibreries de València. No sé tampoc com són els seus versos. El llibre val 50 ptes.: vull veure si l’obtinc d’alguna manera menys onerosa que la compra. Ja te’n donaré més detalls en una altra ocasió». Dies més tard, concretament l’11 de juliol de 1954, Fuster enviaba una nova carta, en aquest cas a Gaetà Huguet, que es troba a Castelló de la Plana, i just abans d’acomiadar-se, torna a insistir sobre l’escriptora: «M’han dit que a Castelló ha aparegut una nova poetessa: Anna Rebeca Mesquida o Mesquita. Fa goig aquesta revifalla de les nostres lletres. Si poguéssem consolidar-la!».

«Malgrat la novetat que significa per a Fuster el nom d’Anna Rebeca Mezquita —escriu Lacueva i Lorenz en la seua tesi—, tant la poeta com la seua obra eren conegudes per alguns membres dels cercles culturals valencianistes des de feia alguns anys, sobretot des de que la seua figura es va veure envoltada de certa polèmica, el 1952». Quina polèmica va ser aquesta?

MOMENTS DE TENSIÓ // Sabem que Anna Rebeca Mezquita va fer el salt a la la vida pública presentant diversos poemes als Jocs Florals de València, celebrats per Lo Rat Penat. «En 1950 obté un accèssit amb el seu poema patriòtic Llum, després presentarà a la Viola d’or, de tema religiós, la composició Jorn i Nit, i tot i tractar-se d’un pas insòlit per a una dona, el 1952, aspira a l’obtenció de la Flor Natural amb el poema de temàtica amorosa Ratxa, un poema gràcil, eclosió de ritme i sonoritat que va aconseguir arribar a un primer lloc», escriu Lacueva i Lorenz. No obstant això, oberta la plica, segueix la investigadora, «la constatació d’una dona ostentant la Flor Natural semblava inviable». Com anava una dona a cantar l’amor a una altra dona? Així va ser com Anna Rebeca Mezquita va passar a un segon lloc, de nou. En una de les seues cartes es lamenta d’això, i se sent ferida en la seua condició de dona. Heus aquí la polèmica.

Carles Salvador i Enric Soler i Godes, respectivament president i secretari del jurat, van ser els responsables d’aquesta decisió, que també recull Lluís Alpera (1999) en un altre estudi. Tot plegat, però, com bé ens diu Lacueva i Lorenz, aquesta decisió no la farà defallir, i dos anys després d’aquesta polèmica, presenta als Jocs Florals un llarg poema, Amor, i sempre amor, que aquesta vegada sí que serà premiat, «encara que no hem pogut comprovar si el va presentar a la Flor Natural o a una altra categoría».

UNA SITUACIO DIFÍCIL // Com bé afirma Lacueva, les escriptores d’aquesta época «hagueren de conviure amb una sèrie de pressions que no poques vegades els van provocar cert desequilibri personal i literari». «Per ser dones —continua—, no només perdran premis, com veurem en parlar d’Anna Mezquita, sinó que seran acusades d’haver-los guanyat pels favors extraliteraris que, suposadament, feien als membres del jurat i no per la vàlua dels seus escrits».

A més de superar l’obstacle que significava el català, tant a l’hora d’aprendre’l i de dominar-lo, com a l’hora de publicar, tenien que lluitar contra les enraonies. En aquest sentit, comenta Lacueva, «podríem dir que el seu mèrit a l’hora de perseverar en la literatura és triple». I tant!

L’aportació d’Anna Rebeca Mezquita es nodreix de dues tendències poètiques, alhora que les reinterpreta de manera personal: d’una banda, i juntament amb altres poetes com ara Maria Ibars, participaria d’allò que Fuster anomenà «paisatgisme sentimental», en tant que és continuadora de la tradició poètica renaixentista, llorentinista. D’altra banda, la seua poesia podria ser considerada com un exemple del Modernisme valencià. Tal com va apuntar Manel Garcia Grau, Mezquita és permeable a la temàtica simbolista i demostra una preferència per les imatges suggeridores i evocadores de la natura, cosa poc corrent pels poetes contemporanis castellonencs, cosa que situaria la seua obra, sinó més aviat: «sota l’òrbita del “populisme” o la poesia […] de la “senzilla quotidianitat”»

OBRA DE TEATRE // Ahir es presentava Onda Anna Rebeca Mezquita, A Dos Veus, un espectacle amb una posada en escena moderna i contemporània, on a través de la música, la dansa, el teatre, les imatges i les videoprojeccions, ens endinsem en la vida i obra d’aquesta ilustre poeta nascuda a Onda. El que es pretén és rendir un sentit homenatge a Mezquita, i per això, Maite Gil i Carme Juan, s’han servit de la riquesa de les arts escèniques, utilitzant un llenguatge universal, per plasmar la bellesa dels seus versos a través de tots els sentits, transformant-los en emocions, que en definitiva són el màxim exponent de la conducta de l’ésser humà.

La representació d’ahir va tindre també una peculiaritat, com és l’entrada voluntaria i solidària per recolzar la tasca que fa l’Associació de Dones Maltractades de Castelló AFAVIR. I per si fos poc, hi haurà dos representacions més al Teatre Mónaco els dies 15 i 16 per al estudiants de secundària, batxillerat i cicles formatius amb la idea de donar a conèixer Anna Rebeca, fer-la propera, comprensible i atractiva per a totes les edats, quelcom necessari.