A la primera pàgina d’Idiocracia (Ediciones B), últim llibre de Ramón de España —i que porta com a subtítol Cómo cargarse una democracia en solo treinta años—, es pot llegir una cita d’Otto von Bismarck que diu així: «Espanya és el país més fort del món. Prova d’això és que els espanyols porten segles intentant destruir-lo i encara no ho han aconseguit».

Inspirat, en part, en el film homònim del guionista i director Mike Judge —creador dels mítics Beavis i Butthead—, en el qual es presenta a la cultura nord-americana com antiintel·lectual, insensible al medi ambient, consumista, obesa, saturada pel màrqueting i rematadament idiota, el periodista, escriptor i també cineasta s’endinsa en la història i recorregut de la democràcia espanyola «com a elefant en terrisseria per no deixar canya dreta», tal com resa la seua nota promocional. I és que Ramón de España, com ell mateix avisa, ha escrit el present assaig amb molt poc optimisme. «El meu estat actual és d’una desesperança absoluta», assenyala.

D’Artur Mas a l’Estat Islàmic, de Mariano Rajoy a Vladímir Putin o de Pablo Alborán a Lady Gaga... Ramón de España realitza una crítica ferotge, càustica i despietada que segur provoca més d’un somriure i més d’una injúria. Ja se sap que mai plou a gust de tothom, no és així?

—Diuen que amb ‘Idiocracia’ pots aixecar més d’una ampolla. Ho diuen com si fos una cosa negativa, quan em dóna la sensació que estem massa acostumats a ser dòcils i donar per bo tot el que fan i desfan uns quants. Som a Espanya proclius a la submissió automàtica?

—Aquest és un país d’individua-listes i, al mateix temps, de borregos. Una barreja curiosíssima. La gent es queixa de la manca de veus crítiques, però quan en surt una, titllen d’amargat i ressentit al que protesta. Però em temo que passa el mateix en molts altres llocs. La massa és, per definició, ignorant i manipulable. Tots els països fan fàstic, només se salven els individus.

—José Antonio Marina deia alguna cosa així com que «som una societat malalta». No sé què opinarás al respecte.

—Unes zones estan més malaltes que d’altres. Les que estan en pitjor estat són aquelles en què mana el nacionalisme local, que és la mateixa merda que el franquisme, però amb pretensions democràtiques.

—En el present llibre fas una radiografia exhaustiva dels últims... 30 anys? Quins creus que són els majors errors comesos en aquest període a nivell polític i també social (perquè crec que la ciutadania té molt a veure en tot aquest guirigall, no?)?

—Per a mi, l’enfonsament de la socialdemocràcia per culpa del PSOE és la principal desgràcia política i moral dels últims anys. Tenim una dreta espantosa, però jo mai vaig esperar res d’ella. El que em deprimeix és tenir una esquerra tan idiota: Podemos, la CUP, el que queda dels comunistes... Amb una oposició així, tenim PP fins al dia del judici final. Des del punt de vista social, el pitjor és la ruqueria desacomplexada que impera per tot arreu. Les persones cultes ja no són admirades, sinó menyspreades. La televisió, sobretot Tele 5, ha contribuït enormement a l’expansió de l’estupidesa.

—Som molt donats a recordar amb profund pesar certs passats. L’Espanya actual és hereva d’una època una mica fosca, i aquesta herència crec que no l’hem superada. Rafael Argullol em va dir una vegada que el que passa a Espanya és «que després de certes esperances de visió il·lustrada moderna després del franquisme, hi ha hagut de nou una reclusió cap al vilatà, cap a allò provincià, terrorífica».

—Argullol encerta en el seu diagnòstic. L’Espanya amb la qual jo somiava durant la Transició no s’assembla molt a l’actual. El nacionalisme és la prolongació natural del franquisme. Els seus postulats són igual de fastigosos. El nacionalisme és el refugi ideal de l’imbècil mesquí.

—Hem perdut la capacitat de ser autocrítics? O, millor dit, d’exercir aquesta autocrítica i compartir-la, fer-la pública? És que un sent en ocasions que allò de la llibertat d’expressió i opinió en aquests temps (en ple segle XXI!) és un miratge.

—En una dictadura, dir segons què et porta a la garjola. En aquesta democràcia nostra, pots dir el que vulguis perquè o no t’escolta o se’t silencia. Ho vaig comprovar en les meues carns amb els meus dos llibres sobre el separatisme català: ni una ressenya, llibreries que no els volien, els col·locaven en un lloc impossible de trobar o, directament, els tenien sota el taulell, com si jo fos un autor de Ruedo Ibérico!

—Seguint amb l’anterior pregunta, quin creus que és el paper d’Internet i les xarxes socials en tot això? Ho pregunto per tot el que té a veure amb la immediatesa i l’individualisme que fomenten, i fins a quin punt afecten o no a la capacitat de participar activament en política i fer-ho d’una manera coherent, amb un discurs entre cometes seriós i lògic.

—La xarxa és democràtica amb totes les forces. O sigui, que l’opinió d’un premi Nobel val el mateix que la de qualsevol poca-solta. Suposo que això és bo i dolent alhora. Twitter és el paradís del dement, que abans només podia pujar a un calaix de taronges al carrer i bramar els seus deliris. Facebook és un club de cors solitaris. Tots volen fer-se sentir. Sobretot, els que no tenen res interessant a dir.

—Quin seria aleshores el teu ideal de govern?

—Em considero un socialdemòcrata d’una altra època i un altre lloc. Concretament, de l’Alemanya de la postguerra. Crec que la socialdemocràcia va ser un gran invent per la seua equidistància d’aquestes dues desgràcies que són el capitalisme i el comunisme. Lamentablement, s’ha anat degradant de tal manera, sobretot a Espanya, que ja no compleix el promès.

—Per acabar, cal riure?

—No queda més remei. Cal riure dels imbècils pomposos que ens volen imposar la seua visió de la pàtria, de la societat i de tot el que se’ls acudeixi.