Art Blakey és probablement un dels grans icones del jazz per una senzilla raó: va saber envoltar-se de músics d’un talent innat, excepcional. Potser el seu carisma completés la resta de l’equació del perquè la seua carrera va ser una de les més reeixides i populars dins de la història del jazz. Amb això no voldria restar-li cap mèrit al seu nivell interpretatiu, ni molt menys, però sento major predilecció i fervor per bateries com Elvin Jones, Philly Joe Jones o Max Roach, per citar alguns dels seus contemporanis. I si em fixo en músics en actiu avui dia no puc evitar nomenar il·lustres com Brian Blade, Eric Harland o Jeff Ballard. De totes maneres, ningú pot posar en dubte la importància d’Art Blakey en la història de la música en liderar durant gairebé mig segle al grup Jazz Messengers, conjunt que en realitat va fundar el pianista Horace Silver i que amb el pas dels anys va ser modelat segons les necessitats dels temps i les modes.

Es podria dir que els Jazz Messengers era un trampolí perfecte perquè molts dels músics de finals de la dècada dels 50 i els 60 iniciessin les seues carreres. A ell van pertànyer un llistat incommensurable de mestres de mestres com Clifford Brown, Lee Morgan, Freddie Hubbard, Wayne Shorter, Curtis Fuller, Cedar Walton, Benny Golson, Terence Blanchard, Keith Jarrett o un pianista que sempre he idolatrat per la seua capacitat compositiva, el malmès Bobby Timmons, qui per a mi va ser el veritable impulsor dels Jazz Messengers gràcies a peces tan emblemàtiques com Moanin’, Dat Dere i This Here, que van elevar el conjunt a un nivell superior.

Art Blakey and The Jazz Messengers van popularitzar de tal manera els temes de Timmons que avui dia es consideren veritables clàssics. Per desgràcia el de Filadèlfia ens va deixar massa aviat, amb tot just 38 anys, i qui sap si d’haver continuat la seva carrera aquest talent únic hagués marcat un abans i un després en el món del jazz. Però aquest és un altre cantar.

RENOVACIÓ // A mitjans de la dècada dels 70 i fins a 1990 es va produir una renovació necessària en el conjunt liderat per Blakey, fruit també dels canvis que la música jazz estava protagonitzant a la recerca de noves vies sonores, si bé aquesta agrupació es va mantenir més o menys fidel a aquest so hard-bop. Aquests van ser els anys de Brandford Marsalis, el ja esmentat Blanchard, Javon Jackson, Kenny Garrett, Wallace Roney, Bobby Watons, Donald Harrison o el saxofonista Jean Toussaint, qui clausurarà el Festival Jazz a Castelló el proper diumenge, 11 de desembre.

Toussaint va formar part de l’històric grup de Blakey de 1982 a 1986, compartint escenari i gires amb Blanchad, Harrison, Mulgrew Miller i Lonnie Plaxico, a més de gravar tres discos, inclòs el directe New York Scene (Concord Jazz) que es va alçar amb el premi Grammy al millor àlbum de jazz instrumental en 1984. Aquestes credencials ens vénen a dir que Toussaint és un saxofonista de primer ordre, cosa que podrem comprovar en el concert que oferirà al Teatre del Raval i en què estarà acompanyat pel pianista valencià Albert Sanz —un dels majors exponents del jazz a nivell nacional en l’actualitat—, el contrabaixista Masa Kamaguchi i el bateria Stephen Keogh. Al costat d’ells, Toussaint retrà el seu particular homenatge a qui va ser el seu líder en els incipients anys de la seua carrera, Art Blakey, recuperant les essències de la mítica formació i compartint aquest ritme hard-bop que ha creat escola.

A DESTACAR // I abans de la clausura del certamen amb aquesta esperada actuació de Jean Toussaint, no puc deixar de recomanar encaridament que assisteixin al concert del dia 9 de la cantant lituana Viktorija Pilatovic. Amb el seu nou disc Nica’s Blues sota el braç, i amb la presència de Joan Monné, Ignasi González i Roger Gutiérrez sobre l’escenari, segur que Pilatovic ofereix una actuació d’aquestes per emmarcar. El jazz sempre ens dóna alegríes.