Rosabel Gumbau

Rosabel Gumbau: ‘Ponts suspensius...’ és la segona iniciativa literària i editorial de caràcter col.lectiu que portem a terme a El Pont Cooperativa de Lletres. La primera va ser ‘Un pont sobre el meridià’, sota la coordinació de l’escriptor traiguerí Vicent Sanz, on vam tractar algun tipus de problemàtica relacionada amb el nostre territori. En ‘Ponts suspensius...’ vam decidir que cadascuna de les aportacions fóra el resultat del treball creatiu entre un poeta i un narrador. Així, és un conjunt de deu relats maridats amb poemes, o viceversa, on de manera real o metafòrica hi ha la presència d’un pont. El resultat ha estat un reflex de la diversitat que ens caracteritza. Hi ha relats i poemes força divertits i d’altres de to més reflexiu, testimonial o social.

C: Què ha suposat o creu que ha suposat l’aparició d’El Pont en el panorama literari, no solament de la província de Castelló, sinó a la Comunitat Valenciana?

R. G.: Al meu parer, el que hem guanyat una bona part dels escriptors de les comarques de Castelló és en contacte humà. Per bé que molts membres ja ens coneixíem entre nosaltres en major o menor mesura, a molts ens ha generat una sensació de sentir-nos en xarxa o, recollint el sentit mateix del nom de l’associació, de traçar nous ponts en l’àmbit afectiu i creatiu. En segon lloc, ens hem fet més visibles a ulls de la societat. És allò que hom diu que de vegades el tot és més que la suma de les parts, la qual cosa no contradiu el fet que nombrosos membres d’El Pont ja lluïen amb llum pròpia com a autors individuals i ho seguiran fent, evidentment.

C: Avui existeix més varietat que mai en l’àmbit editorial. A què s’enfronten els autors que escriuen en la nostra llengua? compten amb majors obstacles a l’hora de publicar?

R. G.: Bé, quan un autor escriu íntegrament en català ja sabem que potencialment compta amb un conjunt de lectors més restringit que en altres lengües majoritàries, tret que tinga la possibilitat que la seua obra es traduïsca. Això, d’entrada, més que un obstacle, és un límit que es pot quantificar en el nombre d’exemplars que s’editen. Però és igualment cert que, tal com apuntes, hi ha una gran diversitat d’editorials grans i petites disposades a publicar en català, a organitzar premis i guardons literaris, a oferir experiències d’animació i dinamització a biblioteques i centres educatius... I això crec que es deu al fet que en general la qualitat literària és molt bona i hi ha molts escriptors en qui confiar, tant joves com veterans. Tenim excel.lents poetes i narradors, com també dramaturgs i assajistes.

C: Opina que es necessita un major suport de les institucions per donar cabuda a les noves generacions d’escriptors i poetes castellonencs?

R. G.: Els poders públics han d’afavorir i potenciar la producció literària en particular i totes les arts, ja que és una manera d’assegurar que tothom tinga l’oportunitat d’accedir a la cultura. I a més és símptoma de la bona salut i de l’autoestima d’una societat.

C: Internet permet que tot aquell que vulgui escriure i ser llegit tingui oportunitat de fer-ho. És una eina de difusió increïble. No obstant això, publicar en Internet pot comportar cert perill a nivell de “qualitat literària”, ja que no existeixen filtres per a tal fi. Està d’acord?

R. G.: Estiguem d’acord o no, és evident que Internet com a mitjà seguirà essent una eina de publicació ràpida per a tothom. A mi personalment m’ha anat bé, ja que el fet de poder penjar els meus poemes i relats en webs literàries o en els meus blocs m’ha tret moltes inseguretats, i si me n’han sorgit d’altres, m’han aprofitat per a refermar la voluntat d’aprendre de la vida i de la literatura i procurar millorar. I sí, hi ha molta literatura a Internet que frega el límit de la no-literatura, però de la mateixa manera que la xarxa permet publicar sense passar per filtres de qualitat, no hem d’obviar el criteri del lector, que lliurement pot escollir què paga la pena llegir i de quina mena de textos cal passar de llarg. A més, Internet i el treball multimèdia ens han aportat novetats com els videolits o els tràilers de llibres i tot tipus d’experiències de creació col.lectiva.

C: A la vista de tots els esdeveniments sociopolítics que estem vivint actualment, podria dir-se que la realitat supera la ficció?

R. G.: Si no la supera, és un material de primera per crear ficcions que freguen l’absurd, el surrealisme o el drama, i a més dóna per conrear-les en pràcticament tots els gèneres i subgèneres possibles: poesia satírica, visual, social, sainet, tragèdia, còmic i novel.la negra... Tant de bo no fóra així i la ratlla entre la ficció i la realitat fóra més nítida.

C: Nombroses estadístiques (gairebé sempre enganyoses) remarquen que cada vegada es llegeix menys a Espanya. Com fer per apropar la lectura als més petits i no tan petits?

R. G.: Jo solc acollir les interpretacions estadístiques amb una certa reserva perquè en la majoria dels casos ens arriben ja esbiaixades per diferents canals. Es llegeix menys respecte a quan o respecte a qui? Dubte que fa cinquanta o cent anys es llegira més que ara, posem per cas. Si observem una comparativa dels hàbits lectors entre els diferents estats europeus, sembla que l’encapçalen els suecs i els finlandesos com a lectors i, mira quines coses, per tothom és sabut que just Finlàndia és un dels estats de referència actualment quant a educació pública i de qualitat a Europa. Fa un moment parlàvem de la relació entre poders públics i cultura: tot va lligat. H