Fa uns anys va començar a forjar-se una relació peculiar entre Santiago Fortuño, catedràtic de Literatura Espanyola en la Universitat Jaume I de Castelló, i Alberto Insúa.

El professor i crític literari va ser l’encarregat d’editar, a petició d’Elena Catena —qui fos responsable de la col·lecció Clásicos Castalia i de la Biblioteca de Escritoras del mateix segell madrileny que Edhasa va adquirir el 2008—, dues obres del cèlebre autor de fulletons de principis del segle XX. Aquestes novel·les van ser El negro que tenía el alma blanca i Humo, dolor, placer, obres que el mateix Fortuño afirma, «estan arrelades en el món hispà-cubà», en ser Insúa de Camagüey, Cuba. Tampoc hem d’obviar que el 2003, la Fundación Banco Santander, dins de la seua col·lecció «Obra Fundamental», li va encarregar que fes les memòries de l’escriptor i periodista, i ara, amb el centenari de la I Guerra Mundial, a la prestigiosa publicació Cuadernos Hispanoamericanos va signar un article titulat Alberto Insúa. Del folletín a cronista de la guerra. És, precisament, aquest text el que va donar curs a la publicació d’un llibre que fa poc podem gaudir de la mà d’Ediciones Alfar, una obra que recopila els articles escrits per Insúa durant la Gran Guerra entre 1915 i 1917.

ESTUDI

«Aquesta obra és una espècie de crítica o estudi de totes les facetes de l’escriptor, òbviament com memorialista, com a novel·lista, i ara com a corresponsal de guerra», explica Fortuño, que presentarà el llibre a la Casa ABC de Madrid el proper 15 d’abril, fet que no és intranscendent, ja que Insúa va treballar com a corresponsal a París durant la contesa bèl·lica ja esmentada per al diari fundat el 1903.

Què podem trobar en aquesta obra? Sens dubte, temes de gran interès, ja que coneixem de prop la realitat d’aquesta contesa i ho fem de la mà d’un autor espanyol que «sap alternar el que és el món jurídic, el món polític, el món històric, amb la crònica de com viuen els soldats en els diferents fronts, com queden les ciutats arrasades, com viuen en els seus caus els presos... És una visió humana, però també viada, amb al·lusions al dret internacional i a la realitat personal i social», assenyala Fortuño .

DOCUMENTALISTA

«Amb aquest llibre sobre Alberto Insúa —prossegueix el catedràtic de la Jaume I— s’intenta recordar aquesta efemèride i, sobretot, veure com un escriptor, que és escriptor pròpiament literari, fa de cronista i corresponsal de guerra». Insúa era novel·lista, també dramaturg, i «va veure que hi havia una sortida com a periodista, primer en l’ABC i més tard a El Corresponsal de España».

Molts consideren a Alberto Insúa part de l’anomenada Generació del 14, cosa que «seria discutible», en paraules de Fortuño, qui al realitzar la tasca d’edició de les seues memòries va veure que l’estada de Insúa a París cobrava molta rellevància. De quina manera? «Detalla amb molta minuciositat els paisatges de París, a la guerra, les hores nocturnes amb els zepelins arrasant...», afirma el catedràtic de literatura. A poc a poc, Fortuño va albirar el que era «gairebé com la culminació d’una obra per veure aspectes menys coneguts d’Insúa». La faceta de corresponsal de l’autor estava en un segon pla però el professor i crític va veure «moltes cròniques que eren molt interessants i, sobretot, molt humanes. Perquè tot i que hi ha altres que són, diríem, de caràcter abstracte, estrictament històric, aquí hi ha una commiseració, un apropament humà als soldats, a com estan els fronts, a com viu la gent, el que podríem anomenar en terme d’Unamuno, la intrahistòria, no la història escrita o oficial».

Fortuño parla d’un autor molt més reflexiu, i fa esment al tipus de llenguatge que utilitza, un estil «poc proper a l’estil seu pròpiament novel·lístic». Això va ser així perquè «havia d’apropar-se al públic del diari». Així mateix, «és molt curiós el moviment zigzaguejant que ha de fer a vegades perquè les seues cròniques francòfiles puguin ser admeses per Luca de Tena en un diari tan germanòfil», assegura el crític.

PASSIÓ PER FRANÇA

Aquest amor per França queda palesa en alguns dels seus textos. «És un home afrancesat, encara que no en el concepte del segle XVIII», prossegueix Fortuño, «admira França perquè per a ell és la mediterraneïtat, la llatinitat, la llibertat, el dret romà, mentre que dels alemanys, als quals escarneix i vitupera acrement, diu que són molt dominants, molt autoritaris i depredadors, com després es va veure en la Segona Guerra Mundial», afegeix.

En aquestes cròniques trobem a un autor que beu d’aquesta tradició assagística memorialística francesa del segle XVIII. En aquest sentit, Fortuño adverteix que, «cal tenir en compte que Alberto Insúa no va ser únicament novel·lista, dramaturg i memorialista, i cronista, sinó que també va ser assagista. Va tractar amb Paul Morand, un assagista important dels anys 20 i 30 del passat segle, un gran flâneur de la França de llavors, o amb Maurice Barré. Són escriptors que l’uneixen a tota la tradició assagística que va tenir el seu origen a França amb Montaigne, com ell mateix reconeix en les memòries». Sens dubte, un llibre que enriqueix la visió d’un autor encara per descobrir.