Graham Saunders, autor d’estudis teatrals, té clar que Sarah Kane forma part d’un grup arriscat de dramaturgs que «volen dir la veritat, tota la veritat: sobre la violència, sobre el buit de la vida, sobre la desesperació que provoca la absència de Déu... ».

Arriscat va ser el seu teatre, que molts van condemnar fins al punt d’afirmar que no estava en els seus totals, que la bogeria havia fet efecte en ella. Crítiques exagerades, és clar, i generades per un sector més conservador de l’escena teatral britànica dels primers anys 90 del passat segle. És cert, però, que Sarah Kane va patir grans depressions, algunes d’elles molt profundes. En més d’una ocasió va haver de ser ingressada en centres psiquiàtrics per superar aquestes crisis de les que es va servir per crear algunes de les que serien les seues últimes obres: Cleansed, Crave i, finalment, 4.48 Psychosis. En elles tracta la violència psiquiàtrica, la solitud del pacient, parla de la necessitat de l’amor, de l’angoixa que hi ha al món...

UNA MORT ANUNCIADA?

Sarah Kane va néixer un 3 de febrer de 1971, a Essex, Anglaterra, i es va penjar amb els cordons de les seues sabates un 20 de febrer de 1999, en una cambra de bany del Maudsley Hospital de Londres, on un mes abans havia ingressat de forma voluntària i on va escriure 4.48 Psychosis, un monòleg en el qual va bolcar tota la seua desesperació, el seu desig de vida i amor 4.48 Psychosis; encara que, en última instància, no va veure altra sortida que anar a la recerca de la seua pròpia mort.

Aquesta potentíssima obra és, precisament, la que es representarà al Teatre Principal de Castelló el 28 de març. Anna Alarcón és l’actriu encarregada d’interpretar al personatge d’aquest monòleg, que dirigeix Moisés Maicas per a The Three Keatons, i que es titula així —Psicosi de les 4.48 en la seua versió catalana— perquè fa referència a l’hora en què més suïcidis es cometen a Anglaterra, ja que, segons certes estadístiques, a aquesta hora aproximada els efectes dels fàrmacs que es solen prendre la nit anterior desapareixen.

L’OBRA

L’obra mostra què és el que passa per la ment d’una persona quan ja no distingeix la realitat de l’imaginari, els records del que és fantasiós, els somnis dels malsons. Són molts els que afirmen que aquesta obra va ser una mena de carta de comiat, la qual cosa no deixa d’empobrir en certa forma el valor o la simbologia del text mateix. A més, se sap que en realitat va començar a treballar en el text un any abans, és a dir, que no el va escriure amb urgència. Això sí, que ho fes mentre patia una depressió profunda, en unes circumstàncies més destructives que creatives, demostra una cosa inusitada, una mena de gest heroic que no podem obviar, ja que, potser, hi hagi en aquesta acció una mena de resistència o, més bé, un últim intent per recuperar una vida que no tenia, per a ella, de tot sentit.

LA «FAMA»

La fama que va adquirir en vida, per controvertida que ella fos, va augmentar considerablement després de la seua mort. Com tants altres artistes, un cop morta, Kane va aconseguir el reconeixement, abans negat, d’una part de l’escena teatral europea, la qual cosa ens porta a pensar, per què no, en la hipocresia que envolta el món. En l’actualitat, la britànica és una de les dramaturgues contemporànies més representades a Europa les dues últimes dècades, i ho és, o això volem pensar, pel seu desvergonyiment, per aquesta forma de narrar el que altres van evitar narrar, per formar part d’una de les tendències dramatúrgiques més irreverents i complexes dels últims temps.

Psicosi de les 4.48 explora una regió de la ment que la majoria de nosaltres no voldria visitar mai, però de la qual moltes persones no poden escapar.Psicosi de les 4.48 «És un territori habitat per les veus», asseguren, unes veus que tot just dues setmanes més tard que Sarah Kane celebrés el seu 28è aniversari la van induir definitivament a posar fi a una vida que va ser curta, intensa, no exempta de perills, però sempre sincera, inquieta i preocupada per buscar una veritat, la seua.