«Em dic Sebastià Miralles, sóc escultor. Bé, això sona massa seriós per prendre un vermut. La veritat és que sóc moltes coses, vull dir que, com ja he viscut molt, doncs he hagut de bregar en diversos fronts, d’altra banda, res de l’altre món. Com qualsevol ciutadà que es presti he intentat viure de la millor manera possible i puc assegurar, sense faltar a l’altíssim, que ho he aconseguit en gran part». Així es presentava l’escultor vinarossenc en una de les entrevistes que va concedir al llarg d’una trajectòria que el va catapultar com un dels màxims exponents de l’art valencià de la segona meitat del segle XX.

Rafa Martínez va escriure no fa gaire que, «en el fons de Sebastià Miralles subjeia un home sensible aferrat a la creació artística». El mateix Martínez oferia en el seu text publicat en DXI Magazine algunes de les claus per entendre la trajectòria de Miralles, assenyalant que des dels seus inicis, «va estar fortament influïda per la figura d’Ángel Ferrant». I afegeix: «Podia admirar a Oteiza, i potser a Chillida, com s’ha insinuat; de la mateixa manera l’obra pictòrica de Mark Rothko i el surrealisme de Jean Arp. Però el seu veritable punt de referència va ser l’escultura de Ferrant, en particular, i l’escultura de l’exili (Boix, Badia, Ballester) en general».

Aquestes influències li van portar a experimentar fins al punt de reptar-se a si mateix, explorant les capacitats i possibilitats que l’art, l’escultura, li oferien. «Crec que en el seu dia, en aquesta cosa de l’art, em vaig posar el llistó massa alt i, és clar, així no val, sempre aquesta punyetera insatisfacció que no arribes no sé a quin lloc a l’Olimp», exclamava l’artista originari de Vinaròs, qui, tot i no saber quin lloc de l’Olimp ocuparia, sí que va aconseguir el reconeixement en aquesta vida de dubtes i inseguretats, encara que, potser, ens deixés massa aviat.

GRAN PÈRDUA

A l’edat de 68 anys faltava aquest mateix any Sebastià Miralles, deixant un buit irreemplaçable en el món de l’art valencià i nacional. Seguidor del constructivisme rus, alumne i admirador, com esmentàvem abans, d’Oteiza i Chillida, i dels surrealistes, Miralles va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València i posteriorment la de Sant Jordi de Barcelona, on va acabar els seus estudis. Va ser a la ciutat Comtal on va començar a implicar-se en diferents moviments socials i on coneixeria a figures de l’avantguarda com el gran Joan Brossa —gràcies, també, a un altre il·lustre vinarossenc com el polifacètic, inigualble i indescriptible Carles Santos— o Luigi Nono.

El seu gran interès pel constructivisme rus va donar pas al seu posterior desenvolupament de l’abstracció geomètrica influït per aquesta via. De fet, si poguéssim definir l’art de Sebastià Miralles podríem dir que el seu era l’escultura geomètrica abstracta, no exempta de cert missatge polític, és clar, perquè si alguna cosa va demostrar l’artista durant el seu periple vital va ser el seu compromís social i educatiu; a la fi del 2016, la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València li va concedir la Medalla de Sant Carles per la seua dedicació, com a professor de la UPV, a la tasca pedagògica i formativa de milers d’estudiants.

UN HOMENATGE

Necessària, suggestiva i més que oportuna. Així es presenta l’exposició Punt i a part de Sebastià Miralles i que des del 6 d’abril acull el Mucbe de Benicarló, una mostra que sorgeix de la pròpia voluntat de l’escultor de presentar els treballs realitzats durant els seus últims anys de vida, alguns d’ells inèdits i que no s’havien exhibit mai.

Les 35 peces seleccionades, moltes d’elles creades durant el període de 2008 a 2011, tenen clares referències personals i polítiques, on es pot veure el treball de l’escultor vinarossenc en estat pur: escultures netes, senzilles, de línies molt definides, i sobre de tot, una obra molt política. Entre els materials utilitzats destaquen el ferro i la fusta, i pel que fa als colors, els vermells, grisos, negres i blaus marquen el cromatisme d’aquesta exposició.

Sebastià Miralles ocupa un lloc rellevant en la història més recent del nostre art, de les últimes quatre dècades per ser més exactes, no només pel seu prolongat itinerari expositiu, sinó per la seua fonamental aportació al llenguatge de l’escultura, com es pot comprovar a través de la present exposició que Vicent Pla Vivas i Sara Joudí ens descobreixen d’una forma molt personal i conscienciosa mitjançant les seues paraules: «Segons la percepció de l’artista, en els seus orígens aquestes obres haurien pertangut a grans espais marginals oberts gràcies a una cojuntura de crisi, on foren trobades com a protoformes (segons entenia Walter Benjamin) jacent en els jaços dels àmbits culturals en constant canvi. La seua configuració havia sigut una altra en l’estadi immediatament precedent (postmoderna i líquida, en l’acceptació de Zygmunt Bauman), però també havia sigut diferent en un altre període previ més antic (modern i vaporós, en la metàfora de Duchamp)».

Tal i com assenyalen Pla i Joudí, Miralles «va assentar el seu nou territori operatiu partint d’una modesta actitud arqueològica». I què vol dir això? «L’actitud arqueològica (segons Foucault) va estar posseïda en cert grau de l’ideal dels orígens i Sebastià Miralles va saber preservar, en alguna forma d’alteritat, els estats previs dels materials i formes que donarien lloc a les seues obres de la sèrie Punt i a part», comenten. Així doncs, estem front a peces d’aparença amable que «posseeixen molt d’eixa espècia de bellesa associada al seu poder de reminiscència com entenia Byung-Chul Han, però que també contenen violentes censures que les estratifiquen en nivells de significacions i connotacions ben diferenciats», continuen Vicent Pla i Sara Joudí, autors del text que il·lustra el catàleg de l’exposició.

L’actitud arqueològica, per tant, mou a Miralles a realitzar un plantejament productiu que consisteix a «rescatar formes i materials originals segons uns principis que s’havien volgut proclamar obsolets, en estimar les possibilitats d’eixos materials desgastats per a materialitzar la idea de supervivència després de la inundació i en deduir que podrien funcionar com la marca de ruputura en el discurs poètic de l’artista a partir del qual la seua obra recuperaria una equilibrada fluïdesa», afirmen también Pla i Joudi, per afegir a continuació que «Miralles redimensionà les petites mostres originades en un passat anterior a l’immediat, les articulà minuciosament i les rellançà des de la seua circumstància de restes fragmentàries arqueológiques cap a nous estats actualitzats». En altres paraules, aquestes obres marquen una clara inflexió en la trajectòria de l’artista de Vinaròs, són, sens dubte, un punt i a part en el seu quefer artístic.

PUNT I A PART

Si la present mostra es titula Punt i a part és perquè «el punt i a part diferencia i articula». «És —tal i com ens diuen els autors del text introductori de l’exposició— el signe de puntuació que indica la riquesa i varietat del discurs i és la marca per excel·lència que identifica tota operació de muntatge». En certa manera, és el més indicat per crear estructura. «El punt i a part escultòric desnivella, llança una mirada cap als buits i les diferències que existeixen entre les parts i cap als buits que esperem que ens servisquen com a territoris de connexió entre aquestes», remarquen Vicent Pla i Sara Joudí.

Pel que sembla, en aquesta sèrie d’obres, la raó i del punt i a part es compleix considerablement des de dues perspectives. Quines? «Una és amplia i diacrònica i refereix a l’abundant producció de Sebastià Miralles, entre la qual Punt i a part s’estableix com una profunda falla. Però també es verifica aquest lògica si es considera la raó compositiva de cada obra. En cadascuna d’aquestes es distingeixen aquests signes de puntuació que assenyalen les juntes i els límits entre les peces constituents, precisament allí on sol trobar-se la màxima intensitat expressiva».

La diversitat de matèries i aparences, així com les sorprenents resolucions de les connexions entre les peces de cada obra, «redimensionen les escultures de modestes dimensions fins a convertir-les en sistemes especials de gran complexitat interna, tal com anuncien alguns dels seus títols que esclaten en suggeriments poètics rics i divergents». Heus aquí una altra clau en l’art de Miralles, la seua poesia. I és que Sebastià Miralles sempre ha convidat l’espectador a introduir-se en el seu univers de simetries i asimetries, poemes i jocs de paraules; no podem obviar la seua activitat com a poeta, amb dos llibres publicats (Dels reflexos e Instant Barat) i un pendent de ser publicat en breu (L’ácent amb que dius les coses).

JOC CREATIU

Com bé afirmen Vicent Pla i Sara Joudí, «Sebastià Miralles es va entregar durant els anys de producció de Punt i a part a un intens joc creatiu, on el seu desafiament ja no consistia a enunciar i sostindre formes massives de poderosa presència». Pel contrari, va decidir reduir l’escala i l’espessor de les seues produccions per a «potenciar-les com a resultats de processos d’hibridació, en els quals les pautes d’ordre compositiu havien donat pas a troballes inesperades».

De nou, estem davant la capacitat de l’artista vinarossenc de crear un xoc per aconseguir impregnar les formes estàtiques compostes «de peces amb textures, consistències, temperatures i genealogies diverses, d’una delicada aparença de provisionalitat, constantment amenaçada per la possibilitat d’una virtual recombinació, reubicació o recomposició dels seus elements. A la bellesa reminiscent de les seues obres se suma la vulnerabilitat contingència dels seus enllaços constitutius».

OBRES

Al Mucbe podem gaudir fins al mes de juny d’un conjunt d’obres molt diverses. Hi han obres sobre paper, que Miralles va arribar a conjugar fins a quatre components de caràcter oposat agrupats en dues oposicions: «Les formes geomètriques perfectament definides i retallades i els traços gestuals que invadeixen els fons, ratllen o taquen les primeres, juguen a crear la dialèctica espacial entre els elements objectius sòlidament restringits i els subjectes, desbordats i amb connotacions líquides. Pero una altra part, els textos generen breus però espeses històries que apunten a un deplegament de record estesos fins a una temporalitat il·limitada».

En aquesta exposició contrasten diverses obres amb fotografies retallades, tractades com meres superfícies i «espoliades de qualsevol rastre narratiu, de qualsevol funció rememorativa». De fet, el material d’origen fotogràfic «no està pensat per a aportar cap valor de registre temporal d’esdeveniments, sinó que està depurat de qualsevol al·lusió a fets reals ubicats en temps concrets». Per tant, «aquest quatre tipus d’elements de la part gràfica de Punt i a part es connecten creant relacions plàstiques inestables que generen un inquietant i contradictori conjunt poètic presentant mitjançant àgils i sorprenents efectes visuals», expliquen Pla i Joudí.

En definitiva, cada una de les escultures que es poden visitar fins el 7 de juny, en la seua totalitat material, es presenten «com una hipòtesi perceptiva. Hi ha alguna cosa enla majoria de les obres que ha de ser intuïda, endevinada o imaginada i que només es revela a qui contempla buscant punts de vista estereomètrics».

Angles, dimensions, punts i a part, connexions, relleus... Sebastià Miralles va assimilar l’escultura i la seua estructura compositiva com pocs artistes. És hora de reconèixer-li-ho.