Fa pocs dies vaig tenir ocasió de veure el film documental 50 anys de rebel·lia dirigit per Martin Scorsese i David Tedeschi i centrat en una de les publicacions icòniques del segle XX, The New York Review of Books, una revista que a més de ressenyes de llibres, sempre s’ha caracteritzat per donar veu a grans autors i pensadors, tractant temes que ens afecten a tots, d’una manera o un altre.

A The New York Review of Books va treballar fins a la seua mort, amb 83 anys, el que per a mi ha estat el caricaturista més gran de la segona meitat del segle passat: David Levine. Aquest autèntic geni va saber veure, on altres no veien, la ironia. Va ser un crític mordaç i amb un sentit de l’humor únic. Els seus dibuixos parlen per si sols. Aquests retrats sobre els personatges més influents de la nostra època: intel·lectuals, músics, polítics, literats... Recordo que la revista Ñ li va dedicar un article escrit per Hermenegildo Sabat el 2005 i que va titular David Levine: la realitat dibuixada. En el mateix, Sabat destaca els seus 40 anys d’intensa activitat satírica mitjançant les arts plàstiques. La capacitat reflexiva de Levine va quedar patent en cada caricatura. Potser per això, Sabat va escriure: “La seua punteria per expressar aquestes idees sense paraules roman en la memòria col·lectiva de diversos milions de compatriotes, i de molts admiradors estrangers”. I és cert. En la nostra memòria sempre quedarà el treball d’un pintor enorme que va veure com a través de les seues caricatures va poder opinar sobre el món que l’envoltava.

Després de rememorar la meua devoció per Levine, no vaig poder evitar pensar en Andrés Rábago, més conegut com El Roto. Les seues vinyetes, sempre carregades d’un sentit crític, són una delícia per al devorador d’humor irònic (com és el meu cas). Rábago, anteriorment conegut com Ops en l’època franquista, no s’autoreconeix com a humorista, sinó que prefereix dir que practica la sàtira, en la qual l’humor pot tenir la seua aparició, però de la mateixa manera que altres coses. Durant tots aquests anys ha procurat reflectir la realitat social, sempre des d’un punt de vista únic, amb el qual mostra la visió d’una vida que està plena de contradiccions --la gran postmodernitat continua aguaitant-nos-- i les seues vinyetes representen la quinta essència de veritats que difícilment es puguin expressar d’una altra manera, com bé sap Enric Arenós, un altre tità de l’humor gràfic al nostre país, Premi Mingote el 2011, qui porta 60 anys oferint la seua visió de les coses a través de les seues col·laboracions en mitjans de comunicació nacionals com Mediterráneo o publicant llibres --com Sin censura eclesiástica, Sálvese quien pueda, Pobres ricos, Tico el agnóstico, De Norte a Sur y La escuela vista con humor--. Sens dubte, ‘Quique’ s’ha convertit en un dels grans còmplices de tot lector atent i compromès.

--Una trajectòria de 60 anys, 60 anys “dibuixant” humor. Ara al Museu de la Ciutat Casa Polo de Vila-real s’exhibeixen 300 originals teus publicats durant aquest temps en una exposició retrospectiva. Quin balanç fas d’aquest període d’activitat?

-Vaig començar a publicar el 1956 amb quinze anys d’edat. El veure imprès en paper un dibuix em va impactar tant que ja no vaig poder deixar d’intentar-ho fins haver-ho aconseguit 28.391 vegades. Imagino que és el mateix que li passa a un escriptor, un periodista. És el poder del negre sobre blanc. T’atrapa i ja mai et deixa anar.

--I exposar a Vila-real, la teua ciutat, què suposa?

-Suposa una curiositat per la meua part, a través de la qual he pogut constatar la quantitat de gent i d’amics que em volen bé. El meu treball sempre ha estat silenciós i en solitari, com la d’aquells monjos dels cenobis. El fet d’exposar una mostra a la meua ciutat, on ha estat realitzat tot el meu treball, no deixa de ser una experiència inoblidable.

--La teua presència en revistes de prestigi mitjançant col·laboracions, així com la recepció de premis tan prestigiosos com el Mingote parlen per si sols de la teua qualitat i enginy. Com es pot aconseguir dur a terme tots aquests gestos de complicitat i reflexions mitjançant una simple vinyeta durant tant de temps? Quin és el teu secret?

-Hi ha una revista d’humor gràfic en la qual col·laboro que es titula ‘El churro ilustrado’. Doncs això. El secret, si és que n’hi ha, no és altre que seure cada dia davant del tauler, informar-se (premsa, ràdio, etc.), filtrar intentant resumir al màxim, donar-li la volta al mitjó, unes gotes d’ironia, posar de la teua part el 50 per cent i esperar que el lector posi l’altre 50, perquè si no es queda tot a la meitat.

--Davant de tanta misèria, com hi ha al món, tanta desgràcia, creus que la gent està perdent les ganes de riure? I, vivint com vivim en una era on tot ha de ser immediat, tenim temps per riure?

-La gent té ganes de riure. De fet, quan s’ho passa bé, riu. Fins i tot hi ha programes de tele que serveixen el riure enllaunat per ajudar. Però a mi m’interessa el somriure, que és més benvolent i que es pot exercitar fins i tot com a ajuda terapèutica davant de situacions difícils. És cert que anem disparats. Per tant, una mica d’assossec i somriure.

--Sempre has esmentat a Mingote com un dels teus mestres, com el teu model a seguir. De fet, en més d’una ocasió has confessat que “ha estat el millor dibuixant d’humor espanyol del segle XX”. Amb el temps, tu t’has convertit en mestre per a altres. Com veus l’actualitat dels vinyetistes a Espanya, de l’humor gràfic en els mitjans de comunicació?

-Alguns mitjans li dediquen més atenció que altres, i això ja és un símptoma intel·ligent. Però crec que hi ha una excessiva atenció cap a l’humor polític, convertint als que ens dirigeixen en absoluts protagonistes. Em sembla més interessant l’humor social, denunciant els poderosos i defensant als més febles, ridiculitzant situacions injustes recolzant-te en la ironia.

--Després casos tan incomprensibles com la matança en la redacció del Charlie Hedbo, hi ha qui creu que l’humor, de vegades, és massa cruel o burlesc i que pot comportar conseqüències més terribles que la censura, la qual cosa ja és prou important al coartar la llibertat d’expressió. Quina opinió tens sobre això?

-Hi ha moltes gradacions en l’humor, que pot arribar a ser duríssim i molt cruel. D’això hi ha mostres en l’humor francès i també en l’espanyol. Però no cal posar-li portes al camp. No sóc partidari de l’insult ni del sarcasme, més aviat de l’humor intel·ligent. Si la veritat ens farà lliures, l’humor també.

--En aquest sentit, quin consell li donaria a un jove que vol iniciar-se en l’humor gràfic?

-Ara, via Internet, hi ha moltes possibilitats. Però abans de donar el salt, cal madurar i això s’aconsegueix amb el mètode “machaca”.

--Imaginem que, després de 60 anys treballant, 60 anys mostrant una cara més “amable” de la societat, encara queda Quique per estona, no?

-Hi ha tres coses que és imprescindible mantenir greixades: exercitar les meninges, controlar el pols i cuidar la vista.