Un cicle musical a l’interior del riu subterrani navegable més llarg d’Europa. Això és, bàsicament, el Singin’ in the cave, una de les propostes més singulars de tot el panorama provincial i nacional amb propostes íntimes i de qualitat, com les de Neuman, Sr. Chinarro, Helena Miquel, Ramirez Exposure & Ken Stringfellow, PAVVLA, Pau Vallvé, Nick Garrie, Gener i Nadia Sheikh, protagonistes de l’edició d’aquest any que començarà el 30 de juny.

Luzazul és l’organitzadora d’aquest certamen, i Raúl Rubio el seu responsable, amb qui parlem per aprofondir més en una cita única i enigmàtica.

—Com sorgeix la idea del ‘Singin’ in the Cave’? A qui se li va ocórrer programar concerts en una cova?

—Va ser una idea meua, però en realitat el Singin’ in the Cave pertany a molta gent. És cert que el projecte el va posar sobre la taula Luzazul, però no hagués estat possible sense el suport incondicional d’Alba Fas, directora de Coves de Sant Josep, i de la valenta decisió política de fer-ho. També ha estat fonamental la resposta del públic, la implicació dels empleats de Coves i, sobretot, l’aposta dels músics que van pensar que sí, que un concert al riu subterrani més llarg d’Europa podria ser alguna cosa especial. I realment ho és. Mai podré agrair prou que diguessin «sí». Crec que el Singin’ in the Cave és la forma perfecta d’unir música i patrimoni per generar una experiència cultural única, diferenciada.

—En molt poc temps, aquest cicle s’ha convertit en un dels grans atractius de la temporada estival, i no només pel marc incomparable en el qual se celebren els concerts, sinó per la seua programació. Ja han desfilat per aquí Santi Camps, Tórtel, Arcana Has Soul... Com convenceu als grups i solistes a participar en aquesta cita? Què els dieu?

—Això mateix i el pressupost van ser els principals esculls al principi. Com explicar una cosa així? Per sort, hem comptat amb grans músics que, a més de molt bona gent, els agrada realment el que fan. I en el Singin’ in the Cave és tot molt senzill, perquè la música i l’entorn són els únics protagonistes, però molt xulo. No hi ha «focs artificials» i sí molta veritat. No es tracta de programar música en un lloc estrany per cridar l’atenció, és que la música realment millora a l’entorn i viceversa. És una unió perfecta.

—En la present edició hi ha noms molt i molt potents com Sr. Chinarro o Nick Garrie, dos veritables pesos pesants de l’escena ‘indie’, o llegendes fins i tot, com en el cas de Garrie. Això vol dir que el vostre objectiu és anar a més pel que fa a noms propis es refereix?

—La qualitat és i seguirà sent un segell distintiu del Singin’ in the Cave, amb noms més o menys coneguts. Ho va ser en 2016, ho és aquest any i confiem que ho pugui continuar sent el 2018, però sempre seguint la premissa que encaixi en la proposta i que casi amb l’entorn. Per exemple, Ruth Baker Band mai havia fet un acústic, però els vaig veure en directe i tenia molt clar que funcionaria. Van accedir i el seu concert a la barca va ser espectacular. Hi ha propostes que poden ser genials, però nosaltres hem de tenir sempre la perspectiva del format reduït o acústic.

—Què ens pots dir de la present edició? Hi ha també presència de joves talents com els de Nadia Sheikh o PAVVLA.

—Sí, és un altre dels compromisos del cicle: donar veu a propostes emergents i properes, com és el cas de Nadia Sheik aquest any o del músic de la Vall d’Uixó Javier Peñarroja, que l’any passat va presentar en el cicle seu projecte LeClerc. PAVVLA té unes cançons i una veu que segur que esglaien al públic a les Coves. El cartell en el seu conjunt reflecteix el que perseguim, varietat des de la coherència, amb la qualitat com a premissa.

Seguirem apostant per propostes properes... i llunyanes, perquè creiem que també és bo internacionalitzar el cartell. Però sense buscar noms «perquè sí».

—El fet que el ‘Singin’ in the Cave’ se celebri a la Vall d’Uixó suposa també una «descentralització», ja que l’activitat cultural a l’estiu, o «festivalera», es redueix pràcticament a Benicàssim i Castelló. Què opines sobre aquesta «obertura», que també es fa visible en localitats com Benlloch i l’Alcora amb el Feslloch i el Bestialc, per citar dos exemples?

—No tinc informació suficient per valorar l’escena a nivell provincial, però el que sí t’asseguro és que a la Vall d’Uixó teníem un dèficit cultural immens pel que fa a música en directe es refereix i gràcies al Singin’ i a altres propostes com el Dia de la Música, organitzat per l’associació Cultura Mutant, aquesta mancança s’ha pal·liat. Almenys en part.

—Encara que sigui pregunta tòpica, com definiries aquesta cita musical? I en què es diferencia d’altres, deixant al marge el fet que se celebri a les Coves de Sant Josep, si és que això es pot?

—És que no es pot entendre aquest cicle de concerts sense l’entorn. L’acústica de la Sala dels Ratpenats, on s’inicia el concert «a pèl», des de la barca, enmig d’un llac, és brutal. No conec res igual. Mist fins i tot va incloure en el seu últim disc, Underwater, l’enregistrament de How To Drain The Swamp? que van fer al Singin’ de l’estiu passat. També recordo que, per exemple, Santi Campos estava encantat quan li vaig explicar que dins de les Coves no hi ha cobertura. La gent no trasteja amb el mòbil, es limita a gaudir de la música i de l’entorn i, per desgràcia, cada vegada són menys els espais en què hi ha silenci i es respecta la música. Tampoc hi ha barra. És un retorn als orígens, en tots els sentits. És un projecte cultural de difusió del patrimoni en el qual l’experiència cultural preval sobre l’entreteniment.

—Us heu marcat un objectiu a curt-mig termini? El futur del certamen depèn de la resposta del públic o de l’aposta / ajuda de les institucions?

—La premissa, des del primer instant, és que el festival sigui sostenible. En tots els aspectes, també l’econòmic. La resposta del públic és espectacular i ja s’han venut el 80% de les entrades per als concerts d’aquest estiu a una setmana de l’inici. Però només es poden posar 50 entrades a la venda per concert i, encara que és part de l’encant del festival, amb aquests ingressos no és suficient. D’altra banda, volem que sigui exclusiu per l’experiència, però no pel preu. Per 15 euros (5 més del que costa una vista), el públic del Singin’ realitza la visita a les Coves i gaudeix dels concerts de la barca i a la sala de l’Embarcador. Són dues hores d’una experiència única.

Òbviament, es fa indispensable el suport públic i des de l’Ajuntament de la Vall d’Uixó es recolza clarament el festival, i des d’aquí, el nostre agraïment. Si no, seria impossible. Però ja hem sumat aquest any el suport privat de Túria, cervesa oficial del festival, i esperem implicar altres institucions. En tot cas, el retorn és infinitament més gran que la inversió per a tot aquell que aposta pel Singin’ in the Cave. Són uns pocs els privilegiats que ho viuen en directe, però centenars de milers els que han vist els vídeos dels concerts.

—Algun grup o solista que us agradaria especialment veure desfilar pel ‘Singin’ in the Cave’?

—No voldria contestar i que algú pogués sentir-se molest, ja que estic infinitament agraït a tots aquells músics que han actuat en els tretze concerts que hem celebrat fins ara. A tots i cada un d’ells. Però sí t’explicaré una anècdota: portava temps donant-li voltes a la idea i en aquest instant en què tot va encaixar (el nom, el format, l’estil...) estava escoltant Jero Romero, que porta un temps apartat dels escenaris. Tant de bo torni aviat, pel bé de la música, i algun dia puguem tenir-ho al Singin’ in the Cave. Opino que és un dels grans creadors musicals dels últims anys al nostre país.