Conec Joan Feliu des de fa més d’una dècada —ai, mare, els anys passen i jo sense voler donar-me compte—. Ha estat professor, en part mentor i, sobretot, amic. En aparença ningú diria que la seua personalitat és un tant canallesca, en el sentit d’inquiet. Posseeix un sentit de l’humor peculiar i un gust pel kitsch —ho sento, Joan, havia de esmentar-ho— fora del comú. A tot això hem de sumar-li una inquietud que no cessa, més aviat augmenta. Així, no és d’estranyar que s’impliqui en projectes diversos, projectes que, en realitat, són petits universos que enriqueixen no només a la seua persona sinó al panorama cultural de la província que el va veure néixer, des del món de l’art —la seua passió— a l’àmbit de la literatura o la restauració.

Aquesta mateixa setmana ha presentat a La Bohemia la seua nova novel·la, El imaginador de pinturas, editada per Unaria Ediciones, una història en la qual hi ha molt de si mateix.

—Impossible no començar preguntant d’on treus temps per combinar totes les teues obligacions professionals com a docent, responsable de la fira MARTE i gestor del MACVAC, amb l’escriptura. Controles l’espai-temps? Què piles utilitzes?

—Sóc una persona molt poc constant. M’avorreixo ràpidament de tot, i això m’obliga a estar plantejant-me noves tasques constantment. La veritat és que una cosa et porta a l’altra i la docència, la gestió cultural i l’escriptura acaben nodrint-se una de l’altra. El imaginador de pinturas va néixer durant una estada docent a Perú en 2013, on les meves poques dots socials em garantien força temps lliure. Després va estar macerant un parell d’anys, així que en realitat és un treball realitzat abans de embarcar-me en Marte i el MACVAC.

—Després d‘El asesino gourmet’, què pot trobar-se el lector a ‘El imaginador de pinturas’?

—Té poc a veure. Les meues anteriors novel·les estan protagonitzades per sociòpates i assassins en sèrie. Per alguna estranya raó, els lectors i especialment la meua mare tendien a identificar-me amb el personatge, el que m’ha guanyat que molta gent sospiti de mi. En aquesta ocasió em venia de gust bolcar moltes de les meues opinions sobre l’art en la novel·la, així que, com a mesura de protecció, vaig optar per utilitzar la tercera persona i posar una mica de les meues idees en cada un dels que apareixen a la història. A diferència d’El asesino gourmet, El imaginador de pinturas té molt meu, convenientment repartit.

—Una de les facetes que potser siguin de més interès és el endinsar-se en aquest món un tant desconegut del mercat de l’art, que no està exempt de picabaralles i algun que altre misteri, no?

—Sens dubte. És un món apassionant, ple de vanitats i traïcions, però també de bellesa, plaer i redempció. Hi ha misteris i enganys, és clar, però és que el que passa és que qui necessita una veritat està disposat a acceptar la primera mentida que se li presenti. En realitat s’assembla bastant al mercat del dilluns de Castelló.

—A més de la trama principal, aquesta que versa sobre la falsificació, podríem assegurar que hi ha una reflexió molt més profunda, no? Crec que hi ha aquesta confrontació del que considerem real o volem considerar real i el que resulta ser pura invenció. La veritat versus la mentida. O m’equivoco?

—Escriure ficció va ser la conseqüència lògica de no agradar-me les conclusions a les que arribava en els assajos científics, on necessàriament has de contar les coses com són i no com t’haguessin agradat que fossin. Tots els meus escrits tenen un contingut elevat d’anàlisi crítica, i sento la necessitat d’explicar al lector el que hi ha de veritat i el que hi ha d’invenció en la història, encara que la meua editora, Amelia, m’obligui a treure algunes de les notes al peu de pàgina. L’art, la seua autenticitat, el seu valor, al cap i a la fi, depèn de l’espectador. Compres un Rolex fals al carrer per deu euros i una setmana després deixa de funcionar i les manilles cauen. Compres un Picasso fals i mentre creguis que és veritable et segueix delectant igualment. No se li cauran les línies, així que pot produir el mateix plaer que una obra original, o almenys ho fa fins que el propietari s’assabenta de l’engany. Després, l’alegria de l’ahir es converteix en la tristor d’avui, i l’obra mestra que un cop va regnar sobre de la xemeneia acaba relegada a un bany de convidats o al traster. És una cosa que mereix una reflexió, em sembla a mi.

—El fet d’inaugurar una nova col·lecció dins el catàleg d’Unaria Edicions és significatiu. Esperaves tal cosa? Ho dic, en part, perquè amb tu s’inicia aquest projecte conjunt amb el Festival Castelló Negre que cada any cobra més rellevància en el calendari de cites «negres» a Espanya. No sé fins a quin punt pot pesar això o és una cosa que no et preocupa gaire.

—Em preocupa molt. En principi, Unaria es va mostrar interessada a treure l’obra, i quan ja teníem el projecte en marxa, va sorgir la possibilitat d’encapçalar la col·lecció de Castelló Negre. Crec que de tots els actors d’aquesta decisió jo era, i sóc, el que més dubtes tenia, perquè El imaginador de pinturas és una aposta arriscada, com novel·la, i més com a part d’un projecte com el de Castelló Negre. Diguem que és una novel·la moreneta, més aviat, on no hi ha assassinats, encara que sí una investigació policial. Estic molt agraït per això a tots els responsables d’aquesta aventura, que han valorat una història que camina per les fronteres dels gèneres.

—Per què novel·la negra o novel·la de misteri? Mai t’he preguntat si ets un devot del gènere per se o és que simplement et trobes còmode escrivint aquest tipus d’històries banyades en sang i en què cal desxifrar un enigma o trencaclosques.

—M’encanta la novel·la negra, però més que pel misteri, pel tipus de personatges. Trobo una gran bellesa en els fracassats, en els supervivents. De fet, una de les fonts d’inspiració és la pel·lícula Il Generale Della Rovere, de Rossellini, la història d’un fracassat íntegre. Crec que la integritat és una característica dels fracassats. Només un fracassat sent la necessitat de sentir-se excepcional, saber que encara que en realitat siguis un sociòpata la teua força de voluntat s’aconsegueix en un últim moment imposar per celebrar que has aconseguit construir un alt i fort mur d’integritat. És la voluptuositat dels màrtirs, l’erotisme de sentir exemplar. M’interessa eixa integritat, també a l’art. En realitat m’encanta tot el excessiu, però El imaginador de pinturas és una novel·la escrita sense grans artificis literaris, sense salts temporals, amb ritme creixent... una contradicció respecte al que m’agrada llegir en els altres.

—Quin tipus de lector ets? I quin tipus d’escriptor creus que ets?

—Sóc un lector compulsiu i errant en gèneres, però he de dir al meu favor que sóc tremendament curiós (potser això expliqui la meua falta de constància) així que acabo llegint de tot. Com a escriptor sóc igual, impulsiu i bastant mandrós. He trigat quatre anys a escriure un centenar de pàgines, la meua col·laboració periòdica amb Jot Down s’ha limitat a mitja dotzena d’articles en els últims dos anys, vaig anar passant dels microrelats als aforismes i ara fins a twitter em sobren caràcters. Acabaré convertint-me en un escriptor de peus de fotos. Això si, quan se m’acut alguna cosa, he de escriure-ho ràpidament, així que t’agraeixo que no em preguntis per previsions futures, perquè qui sap...