La fotògrafa Soledad Pulgar presenta sota el títol Dentro y fuera La present mostra neix de la mateixa necessitat d’expressar el que no es pot o no es sap expressar amb paraules, com ella mateixa comenta: «No sé molt bé com definir la meua obra, només dir que la meua forma d’expressió és visual perquè em sento més còmoda amb la imatge que amb la paraula. En una foto el que hi ha és el que es veu, o millor, el que veu el fotògraf i per tant opino que no cal un tractat explicatiu». Tant és així, que és un compendi de visions allò que observem a la Llotja del Cànem, ja siguin estàtiques o no, però sempre transitòries, ja que capten moments de passada, que mai es repetiran. Contrastos de llums i ombres, on destaca l’absència i el silenci en totes elles.

Estem davant d’una temàtica molt diversa reunida sota un mateix discurs, la solitud. Arquitectura i espais, buits on impera l’evocació a la malenconia... Empremtes que revelen aquesta idea de trànsit i moviment, de l’efímer i transcórrer l’ésser. Paisatges interiors i exteriors, urbans i íntims que revelen una certa nostàlgia. L’autora es mostra ansiosa per omplir de vida aquests mateixos espais amb la seua pròpia empremta. L’acte en si de mirar a través del seu objectiu és la seua forma de dir i expressar el que sent, ja siguin pors o desitjos. Com afirma: «Crec que la fotografia, com totes les arts, és un exercici d’introspecció i com a tal reflecteix en gran mesura al seu autor. El fotògraf és un captor de l’efímer, perquè les condicions de llum, moviment, etc., canvien en segons. A això cal afegir que cadascú té la seua manera de mirar i això és el que defineix a cada artista. Treballo molt per temes, tant en fotografia com en pintura, però el fil conductor ha estat sempre la identitat i la solitud de l’individu en els entorns que ell mateix ha construït, o destruït». Així doncs, Pulgar investiga i treballa en el seu entorn, analitzant la identitat de l’individu i la seua relació amb els mateixos llocs que construeix i/o destrueix indistintament.

Al llarg del recorregut expositiu es té molt present la recopilació temàtica, organitzada i distribuïda conjuntament, però amb diferències visibles. Les imatges en blanc i negre deixen pas a les de color, de la mateixa manera que els objectes als espais. Bancs, gàrgoles, balcons amb roba estesa, fanals trencats, interiors amb cadires, terrasses abarrotades de taules, línies elèctriques, senyals, museus, transport públic, músics, cortines... La fotògrafa s’encarrega de plasmar tot allò que l’envolta en el seu dia a dia i ho immortalitza amb les seues fotografies, com si tractés de documentar o testimoniar la seua rutina mitjançant una mirada innocent. Una mirada que denota, abans de res, solitud i malenconia, propiciant l’atmosfera i l’espai determinat per reflexionar sobre el concepte i la noció d’«estar de pas», ja que tot és transitori. L’absència i el silenci es donen cita i cobren protagonisme, fins al punt de despertar en l’espectador certa nostàlgia per temps passats.

Una revisió i un recorregut que incita a meditar —tant per dins com per fora— i observar tot tipus de detalls per petits que siguin. Un treball d’introspecció que convida el visitant a exterioritzar les seues primeres impressions i pensaments. Fins el 2 de desembre.