Una obra de joventut que «reneix» després de mantenir un diàleg amb si mateix, després de comprovar que la història, d’alguna manera, es repeteix. Hadi Kurich va escriure quan comptava amb només vint anys un text que ara recupera i que s’ha convertit en una obra de teatre titulada 1789.
El passat cap de setmana a Vila-real es va estrenar aquesta peça amb una posada en escena original que va sorprendre a un públic acostumat als muntatges que segueixen mantenint certes distàncies amb els actors, un públic que normalment roman passiu davant allò que veu, un públic que ara a més d’observar pot sentir el bategar dels actors, creant així una atmosfera única, una intimitat que en aquests temps que corren de distanciament s’agraeix, i molt.
Kurich confessa que l’èxit obtingut en l’estrena l’ha sorprès gratament, doncs mai se sap si la visió d’un pot agradar a la resta. És un risc exposar-se, sempre ho és, més al teatre, que com diu el mateix actor i dramaturg és l’únic «art xamànic» que encara es manté. A què es refereix amb això? Ni més ni menys, a aquesta capacitat de transformació que l’actor viu davant l’espectador, aquesta metamorfosi mental i emocional que segueix captivant i captivant, ja que el teatre, tot i que molts diguin el contrari, és encara un reflex necessari l’ànima humana.
Els nervis són habituals abans de cada actuació. No obstant això, aquesta ocasió era especial ja que Teatre de la Resistència oferia un text inèdit, aquest text d’iniciació que un joveníssim Kurich va escriure per intentar entendre una cosa tan complexa d’entendre com són les revolucions. Per aquest motiu va fixar la seua mirada en la revolta francesa que va canviar l’esdevenir de la història a finals del segle XVIII i, per tant, del nostre passat més recent i el nostre present. El mateix Hadi Kurich afirma que, «algunes èpoques o fets històrics es presten especialment a la tasca del dramaturg. Són els moments clau de la nostra història que, per la seua importància, han arribat a formar part del nostre ADN social convertint-se en un referent. Ubicar l’obra en un d’aquests períodes crucials que formen part del nostre imaginari col·lectiu augmenta l’interès del públic que, en conèixer bé el marc, segueix la trama amb més facilitat. Ara bé, l’espectador necessita una mirada nova i fresca, no una repetició d’allò ja conegut».
UN ALTRE PUNT DE VISTA
Aquesta mirada nova i fresca és la que aporta l’obra de Teatre de la Resistència. Kurich i companyia ens traslladen a aquest any de 1789 però en una espècie d’univers paral·lel en què els fets són uns altres. Ens trobem a un poble francès, amb els seus desitjos, patiments i necessitats, però els trobem en un segon pla. Aquí l’atenció se centra en aquells que havien de prendre les decisions clau per emprendre o evitar una revolució sagnant i ferotge.
Aquests líders que guien, manipulen, adoctrinen o recorren a la violència si ho consideren necessari són els que protagonitzen aquesta trama que serveix per preguntar-nos què secrets ocults tenien, quins desitjos, quines pors. Sabien el que feien? «Si haguessin tingut la certesa que el que estava a punt de passar anava a resultar tan sagnant, ho haguessin parat ?, o almenys, ho haguessin intentat? Haurien estat capaços de veure les possibilitats d’una evolució en lloc d’iniciar una revolució?», es pregunta Hadi Kurich.
«1789 parla de personatges poderosos que, cecs davant la barbàrie que plana sobre ells i que ells sols promouen amb accions carregades d’ineptitud, són incapaços de sortir de l’estret camp dels seus interessos particulars errant així en tot el que emprenen», explica l’autor i també director de l’obra, a més d’intèrpret, compartint escenari amb Ana Kurich, Alejandra Mandli, Héctor Fuster i Miguel Seguí. Ells són els encarregats de submergir-nos en aquesta França hipotètica els fets històrics de la qual no ocorren exactament com en la terra que coneixem, si bé tenen certa semblança que ens resulta molt familiar. En aquest any de 1789 també es produeix una revolució en què les velles forces de la noblesa són substituïdes per una burgesia incipient. «Guiats per la seua niciesa vestida de capacitat dirigeixen a tots cap al precipici. Alguns d’ells estan motivats per ideologia, altres per patriotisme, per venjança o fins i tot per amor, però tots comparteixen la mateixa sort, una mort violenta», assenyala Kurich, que adverteix que «aquesta obra no és un intent de reescriure la història sinó una eina que, mitjançant un fet històric, ajuda a dirigir la mirada de l’espectador cap a la societat contemporània a través d’un prisma diferent».
L’AHIR I L’AVUI
Ens diu Hadi Kurich, i amb encert, que «cap obra de teatre, que pretengui ser bona, pot tractar exclusivament sobre segles passats o futurs». Segons l’actor i dramaturg, «el teatre no és una màquina del temps amb la finalitat de traslladar l’espectador a una altra època sinó un mecanisme que convida a reflexionar sobre la naturalesa humana en la més estricta actualitat. Escriure sobre el present a través del passat és possible atès que l’essència de l’ésser humà és sempre la mateixa indistintament de l’època en què s’ubique als personatges i això ajuda a la comprensió del públic».
De nou estem davant aquesta roda, aquest cicle repetitiu d’actes que conformen un ideari concret o sistema. No és estrany, per tant, que en l’actualitat s’observin certes actituds que recorden aquells anys de controvèrsies i altercats, de somnis trencats i d’innocents que van morir sense cap motiu. «Actualment, ens veiem immersos en temps convulsos que inevitablement desencadenen un desenllaç incert. Controlar als nostres líders és el mínim que podem i hem de fer. No els tinguem massa confiança; no els atribuïm un do de saviesa més gran que el nostre; no els oferim un perdó incondicional davant l’evident decepció. Estar previngut no estaria de més», suggereix Hadi Kurich. Raó, no li falta.
ESCENOGRAFIA
Si alguna cosa sorprèn en aquesta obra teatral és, a més del text —que és el principal—, la seua escenografia. El plantejament per fer-ho ha requerit de certa imaginació i el que crec més rellevant, d’un compromís pel futur immediat de la pròpia indústria teatral. «Hem dissenyat un nou tipus d’espai polivalent, ideant una escenografia formada per plataformes elevades amb una alçada suficient perquè l’espectador pugui seguir la trama des de qualsevol punt», adverteix Kurich.
L’important, ho dèiem al principi, és apropar al públic al mateix centre de l’obra. Per aquest motiu aquesta producció està pensada per a un nombre de persones menor del què normalment es podria esperar en grans contenidors culturals com puguin ser l’Auditori Municipal de Vila-real o properament el Teatre Principal de Castelló —Teatre de la Resistència representarà aquesta obra a la capital de la Plana aquest mes d’abril—. Així, tant el públic com l’espai escènic s’ubiquen en un rectangle ajustable i dinàmic situat en el mateix escenari. Actors i espectadors es fusionen d’alguna manera gràcies als elements escenogràfics que defineixen els següents llocs en què transcorre l’obra: la sala del tron de la Casa Reial francesa, la llar dels Montreuil, les estances de Mompó i René respectivament i, finalment, la plaça.
Cal esmentar que el personatge principal fa servir xanques, recurs típic de teatre de carrer però aplicat ací al teatre de text, una altra novetat. «Creiem que la innovadora barreja de teatre de text i tècniques de teatre de carrer pot aportar frescor i brindar oportunitats al públic a l’hora de gaudir d’una experiència poc habitual», explica l’autor de l’obra, per observar a continuació que, «tenint en compte que les escenes tenen lloc no solament davant sinó també entre i fins i tot darrere de l’espectador i a diferents altures, el públic es veu travessat transversalment per l’experiència teatral».
AGRAÏMENT
Tal com ens comentava Hadi Kurich en la seua visita a la redacció de Mediterráneo, el present any de 2017 «ens ha portat canvis importants».
Aquests canvis provenen pel tancament del Centre Dramàtic Vila-real després de cinc reeixits anys amb les produccions d’Hamlet, Tartuf, Don Juan i Marguerite Gautier. «L’últim treball notori va ser l’edició i presentació del llibre recopilatori que recull les quatre versions amb fotos i fitxes dels espectacles produïts», adverteix Kurich, qui com a portaveu del Teatre de la Resistència agraeix a l’Ajuntament de Vila-real la confiança dipositada i l’estreta i fructífera col·laboració «que hem tingut durant els últims cinc anys. Així mateix, agraïm a tots els actors, a altres partícips d’aquest innovador projecte cultural i, per descomptat, al meravellós públic vila-realenc que ens va acollir i va recolzar amb els seus aplaudiments».
Amb aquesta nova producció, amb un text original, el Teatre de la Resistència comença un nou i il·lusionant període en la seua trajectòria artística, una època que estem segurs ens deixarà grates sorpreses com la present en la qual a través de la utilització d’algunes formes ja desaparegudes en els comportaments dels personatges i un marc estètic i lingüístic diferent, la trama aconsegueix allunyar l’espectador de la seua quotidianitat brindant-li l’oportunitat de veure uns fets claus des d’un angle diferent.
