Es poden crear espectacles contemporanis a partir de la dansa tradicional basca? Si un té oportunitat de veure una de les produccions de Kukai Dantza respondria de forma afirmativa a aquesta pregunta, sense dubtar. Des d’Errenteria (Guipúscoa), aquesta companyia creada per iniciativa del ballarí i coreògraf Jon Maya Sein ha aconseguit dur a terme tal gesta, i ho han fet impulsant trobades amb altres llenguatges artístics i estils de dansa, creant projectes amb segell propi i col·laboracions amb prestigiosos coreògrafs. No és fàcil tal cosa, no ha de ser-ho.

Cal remuntar-se fins al 2001 perquè el nom de Kukai Dantza cridés l’atenció per primera vegada. Aquesta companyia va començar amb la presentació de la breu coreografia Deiadarra, i des de llavors ja va deixar clar que volien «desenvolupar un projecte artístic caminant en diferents línies de treball», com ells mateixos afirmen.

Així, cal destacar, per exemple, la seua estreta relació amb Tanttaka Teatroa, una col·laboració que s’ha traduït en la creació de diversos projectes escènics amb un llenguatge molt característic. El 2008 van començar una altra nova senda creativa convidant coreògrafs internacionals perquè aportessin la seua particular visió de la dansa a la companyia. D’aquesta manera Kukai Dantza ha realitzat projectes amb coreògrafs de la talla de Cesc Gelabert, Sharon Fridman, La Intrusa Dansa, Ione Sant Martin... Fruit d’aquestes col·laboracions, podem entreveure la capacitat d’aquest conjunt per adaptar-se a llenguatges, espais i esdeveniments especials, desenvolupant treballs artístics en espais i contextos en relació amb el cinema, l’arquitectura, la moda, la gastronomia, etc. En aquest sentit, destaquen les nombroses col·laboracions que han realitzat amb destacats músics: Oreka Tx, Orquesta Sinfónica de Euskadi, Carlos Nuñez, Iñaki Salvador, Juan Mari Beltran...

UNA NOVA TROBADA

El 2 de desembre, el Teatre Principal de Castelló serà testimoni de la unió de dos universos coreogràfics i dues mirades cap a la dansa que naveguen entre l’arrel més popular i l’expressió més avantguardista: Oskara.

Oskara és un projecte que sorgeix de la trobada entre Kukai Dantza i el coreògraf Marcos Morau, fundador de La Veronal. Aquesta unió ha donat peu a un treball instal·latiu que recorre alguns passatges de la cultura basca, mites, des del seu origen fins a l’època contemporània. Un espectacle articulat per un llenguatge d’abstracció accentuat, gairebé violent, on només l’ordre en les composicions pot aportar certa lògica sensorial.

Sota la direcció de Jon Maya, la idea i coreografia de Marcos Morau en col·laboració amb els intèrprets i la dramatúrgia de Pablo Gisbert, aquesta obra és, en paraules del delegat territorial de l’Institut Valencià de Cultura a Castelló, Alfonso Ribes, «una obra potent , amb una estètica molt ciudada; crec que és una obra que marca diferències», com va afirmar en l’entrevista que ens va concedir el passat mes d’octubre. De fet, Oskara és un dels grans espectacles d’aquest trimestre de tardor al Principal i en tota la programació cultural de l’IVCOskara, una joia coreogràfica que gràcies a l’esforç conjunt de Kukai Dantza i La Veronal sorprèn a propis i estranys.

La presència de La Veronal, projecte del coreògraf Marcos Morau, és essencial per entendre aquesta obra que aterrarà a la capital de la Plana dissabte que ve. Això és així perquè continuen les seues investigacions sobre el poder de la imatge a través de l’oposició entre les pròpies imatges en un traç laberíntic que generen en l’audiència una atractiva experiència d’entrebancs i troballes a través de la trobada explosiu de dansa, text i imatge, i en la qual cada individu trobarà la seua pròpia representació.

LA VERONAL

En 2005 naixeria aquest projecte de Morau, un col·lectiu format per artistes procedents de la dansa, el cinema, la literatura i la fotografia.

La finalitat del seu equip artístic, com afirma el propi Marcos Morau, «resideix directament en una constant recerca de nous suports expressius i referències culturals —cinema, literatura i fotografia principalment— que aposten per un llenguatge narratiu amb la intenció de formar espais artístics globals». Fruit d’aquest afany, La Veronal està creant una sèrie de treballs que prenen com a punt de partida un país o ciutat del món, creant una analogia entre dansa i geografia —en el cas que ens ocupa, Oskara, la tradició basca—. Les peces no pretenen constituir-se com obres documentals que descriguin al país de forma directa, «sinó que se serveixen dels elements que el topònim proporciona per dur a terme el desenvolupament d’una idea, d’un argument», explica Morau. Aquest imaginari ha portat la companyia a diferenciar-se en el mapa de la creació contemporània internacional com una veu pròpia.

PRESTIGI

Pel que fa a la figura de Marcos Morau, cal destacar que el 2013 va ser mereixedor del Premi Nacional de Dansa concedit pel Ministeri de Cultura, i el considerat premi FAD Sebastià Gasch, atorgat per la fundació FAD de les Arts i el Disseny. Amb les seues creacions ha aconseguit guanyar premis en tots els certàmens coreogràfics nacionals i internacionals als quals s’han presentat. A dia d’avui, Morau i el seu equip —igual que Jon Maya i el seu equip de Kukai Dantza— són un referent nacional que ja han començat a exportar el seu segell a altres companyies de reconeguda reputació internacional. No és estrany, per tant, que hagin creat nous treballs per a la Companyia Nacional de Dansa dirigida per José Martínez, l’Scapino Ballet de Rotterdam, Skanes Dansteater i Norrdans, ambdues a Suècia, Ballet de Teatres de la Generalitat Valenciana i el Royal Danish Theatre entre d’altres.

Sens dubte, el 2 de desembre, la força i la innovació de la dansa contemporània provocaran la sorpresa d’un públic que mereix gaudir amb iniciatives com aquesta, de qualitat.