La Ruta 66 serpenteja a través del cor dels Estats Units, des dels grans llacs fins al Pacífic. Un és capaç de veure (i sentir) paisatges fantàstics i amplis horitzons: el Gran Canó, el riu Mississippi, el desert pintat en el Petrified Forest National Park d’Arizona i les platges de la bella Santa Mònica. Un és capaç de veure (i analitzar) la gran diversitat d’un país incongruent, arriscat, un país d’extrems; de l’anomenada Amèrica profunda, on s’albiren escenes que combinen la tendresa i l’espant, a l’Amèrica del luxe, el glamour, la vida fàcil i les festes més esbojarrades, l’Amèrica de Hollywood.

Molts són els que somien amb fer aquest viatge llegendari per la ruta “de la gent en fugida, refugiats de la pols i de la terra que minva, del rugir dels tractors i de la disminució de les propietats, de la lenta invasió del desert cap al nord, de les inundacions que no porten riquesa a la terra i li roben el que pugui tenir...”, en paraules de John Steinbeck. El narrador nord-americà assegurava en aquesta obra mestra titulada El raïm de la ira que “La 66 és la ruta mare, la ruta de la fugida”.

El cinema i la literatura, així com alguns fotògrafs genials, han immortalitzat aquesta odissea que tant i a tants atrau. I hi ha música que, gairebé sense adonar-nos, ens transporta per aquestes quilomètriques carreteres, per aquest costat “salvatge” i solitari d’una vida, la nostra vida. La música de Monk Parker, que desconeixia completament, m’ha captivat d’una manera estranya. Podria afirmar, fins i tot, que ha aconseguit que sentís nostàlgia per llocs que ni tan sols he vist en la meua vida. L’atmosfera de totes i cadascuna de les cançons que comprenen el seu primer àlbum, How the Spark Loves the tinder, provoquen que el fugaç es torni durador, és com si el temps s’alentís per, així, apreciar tots i cadascun dels matisos d’un viatge que és, en certa manera, un viatge de fugida i enyorança.

PERIPLE EMOCIONAL // Li dono al play i comença el meu particular marxa de sentiments i emocions amb Sadly Yes, primer títol d’aquest disc que és tota una confessió, un projecte amb tints tràgics a causa d’aquesta veu cadenciosa i assossegada, la de Parker Noon, i a la malenconia de la part instrumental, perfectament acoblada, enigmàtica. El que va ser membre de Parker & Lily i de The Low Lows ofereix una sèrie de temes una mica dramàtics però captivadors, temes que no puc evitar escoltar i escoltar, que em submergeixen en una complexa espiral fins arribar a una profunditat emocional difícil de definir amb paraules. I Am a Gun, The Happy Hours¸ Wanna Be Forgotten, Black Bees, Raining in Eva o The Great Fires completen aquest periple sensitiu que per a mi cobra major sentit encara amb l’audició, una i altra vegada, de Idle in Idlewild, cançó sorprenent, misteriosa.

Des del SONS, Cicle de Músiques Independents, remarquen que les cançons de Monk Parker són d’una acurada factura, i que és molt probable que hagin servit per exorcitzar algun dimoni intern. Certament, és aquest un viatge introspectiu, que deixa empremta, la mateixa empremta que em transmeten les fotografies d’autors com Walker Evans, Dorothea Lange, Carl Mydans, Gordon Parks, William Eggleston o Toon Michiels, que van saber retratar la realitat social d’aquesta Amèrica en crisi, aquesta Amèrica de l’excés però també de la pèrdua, de llums de neó i pols.

Les guitarres i harmòniques, l’òrgan, les cordes i trompetes, semblen sumir-se en un plor que acompanyen unes lletres poètiques plenes d’imatges sobre estrelles que suren, vents de la nit i cels infinits. El present treball de Monk Parker compta amb uns arranjaments delicats, i això és així per crear un clímax que provoca l’alienació de la resta del món. Potser soni reiteratiu, però l’audició de les cançons d’aquest músic texà el porta a un a fer un exercici catàrtic, a ballar una mena de vals trist, a fondre’s en aquesta Ruta 66 com si d’un conte de fades gòtic es tractés.

Som afortunats de ser una de les quatre ciutats espanyoles en les que actuarà aquesta veu trencada en mil bocins. El Teatre del Raval serà l’escenari en el qual desplegarà aquesta aura misteriosa, aquest murmuri contingut. El 24 de maig, a partir de les 20.00 hores, sentirem i gaudirem amb la seua “dicció entretallada, prosa sagaç i tempo mesurat”, viatjarem i respirarem “l’aroma d’aquesta Amèrica interior que crida llar”. I com és de ben nascut ser agraït, no es pot obviar l’esforç del SONS per apropar aquestes músiques que ens porten a una esfera totalment diversa d’instrumentació poderosa que en aquest cas, bé és cert, recorda Lambchop o The Velvet Underground, tot i que aquest ritme lent, aquesta cadència, és característica d’aquest hipnòtic músic que, estic convençut, deixarà la seua empremta a Castelló.

És aquesta una aventura de solitud i de profunditat, una aventura de la qual val la pena formar part, un viatge únic.