La solemnitat de la Pentecosta no és únicament el dia en què finalitza el temps pasqual. Celebrem l’esdeveniment en el qual la Pasqua arriba a la seua plenitud. L’Esperit que el Pare envia sobre l’Església naixent, que penetra fins al fons del cor dels creients i que omple tota la terra, és el fruit de la Pasqua. Crist va viure, va pregar, va morir i va ressuscitar per aconseguir-nos el do de l’Esperit de manera que, perdonats els nostres pecats i fets criatures noves per la seua acció en nosaltres, estimem Déu, visquem com a fills seus i aconseguim la meta a què hem estat cridats en el nostre baptisme: la santedat.
La seua presència i acció en nosaltres és tan discreta i silenciosa que fàcilment caiem en un «oblit de l’Esperit». I d’altra banda és absolutament necessària per a la vida cristiana, que és la vida de la gràcia. Si en cadascú de nosaltres hi ha quelcom de santedat, és perquè Ell habita en el nostre interior; si en algun moment tenim una experiència vertadera d’oració, és perquè l’Esperit ens ensenya com hem de pregar i ens mou a dir a Déu Abbá; si al llarg de la nostra vida aconseguim vèncer les apetències egoistes que ens dominen, és perquè no vivim segons les obres de la carn, sinó segons l’Esperit… Tot el que hi ha en nosaltres de bo i sant és fruit de la seua acció en els nostres cors.
Els sants pares s’han servit d’experiències quotidianes per ajudar-nos a comprendre la necessitat que tenim de l’Esperit per a la vida de l’ànima i perquè entenguem el seu mode d’actuar. Vegem dos dels testimonis que trobem en la tradició de l’Església.
Sant Hilari de Poitiers es fixa en els sentits del cos humà. Perquè s’activen és necessari un estímul exterior: l’home té ulls, oïdes, olfacte, etc…
Sant Ciril de Jerusalem afirma que el Senyor es va servir del terme aigua per a designar la gràcia de l’Esperit, perquè l’aigua ho sosté tot.
*Bisbe de Tortosa
