En l’escrit per a l’any de la vida consagrada, vaig indicar que la millor riquesa que els instituts de vida consagrada han aportat a l’Església són els sants. Per això, enguany dedicarem un escrit cada mes a meditar el testimoni de santedat de cristians o cristianes que van viure en l’estat de consagració. Comencem amb el testimoni d’un sant de la nostra diòcesi la festa del qual hem celebrat recentment: Sant Francesc Gil de Federich.

Va nàixer a Tortosa en 1702. Estudia en el col•legi de Sant Domènec i Sant Jordi que els dominics regentaven a Tortosa. És allí quan sent la crida del Senyor a ingressar en l’Orde de Predicadors. Rep l’hàbit en 1718 en el convent de Santa Caterina de Barcelona, emetent la professió religiosa en 1719. Abans de rebre l’ordenació sacerdotal ja manifesta la seua vocació missionera, un desig al que els seus superiors no accedeixen en un primer moment. Finalment, en 1729, aconsegueix que els seus superiors l’accepten com a missioner en Filipines. Quan arriba al seu destí, el nomenen professor de teologia i secretari provincial de la província dominicana del Roser. Accepta amb resignació aquests encàrrecs, però sense renunciar a la seua vocació missionera. La malaltia d’un missioner enviat a Xina és l’ocasió perquè Francesc Gil de Federich pogue veure realitzat el seu desig. Renuncia al càrrec de secretari provincial, s’ofereix com a voluntari per a substituir el missioner malalt i és enviat a Tonquín. Dos anys després d’arribar al seu destí comença la persecució. Va patir tortures i pressions perquè despreciara la creu que és el senyal dels cristians. Es manté ferm. Suporta amb enteresa i alegria les malalties en la presó. El 22 de gener de 1745, al besar una creu que li van oferir perquè la despreciara, és condemnat a mort.

La seua santedat és el fruit d’una entrega cada dia més generosa a Déu: primer com a religiós, després com a missioner, finalment en el martiri. H

*Bisbe de Tortosa