Fa unes setmanes es va fer pública una nova exhortació apostòlica del papa Francesc titulada Gaudete et exultate (Alegreu-vos-en i celebreu-ho). De nou el tema de l’alegria cristiana està present en el títol d’un document del magisteri del papa Francesc. Això amaga un missatge que ja es va indicar en la exhortació Evangelii gaudium (La joia de l’Evangeli). Podem dir que en el pensament del Papa un cristianisme viscut sense alegria indica quelcom d’inautèntic.

En continuïtat amb el seu magisteri, el Papa ha publicat aquest nou document que ens porta a aprofundir encara més en aquesta intuïció: l’alegria cristiana és autèntica quan es viu com una vocació a la santedat. Un cristià autèntic és aquell que troba l’alegria en viure la seua vida plenament com un camí de santedat. L’alegria és signe d’autenticitat cristiana i, per tant, de santedat. Aquesta vocació no és per a uns pocs escollits. En l’Església hi ha molts signes de santedat que moltes vegades passen desapercebuts i no valorem.

La vocació a la santedat és el camí de tot batejat. «Per a ser sants no és necessari ser bisbes, sacerdots, religioses o religiosos… Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allí on cadascú es troba» (GE, núm. 14). Tampoc és necessari realitzar accions extraordinàries. Ni tan sols hem de pensar que la santedat exigeix al cristià una perfecció absoluta. El que cal contemplar és el conjunt de la seua vida, el seu camí de santificació, eixa figura que reflecteix una mica de Jesucrist. No es tracta, per tant, que tota la vida d’un cristià sigui perfecta, sinó que en les nostres paraules i actituds es reflecteixi quelcom de Crist. Que aquestes reflexions del primer capítol d’aquest document del Papa ens porten a no considerar la santedat com quelcom inassolible i a no tenir por a viure l’aventura d’aquesta vocació comuna a tots els cristians.

*Bisbe de Tortosa