L’hospital de la vila de Nules

Al testament de Gilabert de Centelles, 14 de novembre de l’any 1365, el senyor de Nules va deixar una quantitat de diners per a l’hospital de la vila. Sabem que al temps de redactar el seu testament la capella del castell estava «tota destructa i cremada», per la qual cosa manà reconstruir-la i tornar a obrir-la al culte, deixant una forta quantitat; suposem que tant la primera església de la vila com l’hospital no varen eixir massa ben parats amb la invasió castellana, ja que els veïns varen fugir i es varen refugiar al Maestrat; poc de temps després, Pere el Cerimoniós autoritzava el senyor de Nules a fortificar la vila amb murs, torres i valls.

L’hospital sempre va estar ubicat al mateix lloc, en una zona situada entre l’actual carrer de Sant Francesc i el de Sant Blai, ja que en els temps fundacionals el carrer principal de la vila era el que comunicava el camí de la Vilavella, actual carrer del Calvari, i el camí Nou que connectava amb el camí principal de la zona, el Caminàs. Ocupava una zona ampla vora la séquia Major, i a més de l’edifici de l’hospital tenia un hort propi, per tal de proveir de verdures i productes d’horta per al manteniment de l’hospitaler i dels que hi acudien.

L’hospital tenia també església, per a la cura d’ànimes i el culte. La dita església era de planta rectangular, construïda amb la tècnica de la tàpia, probablement coberta amb teulada a dues aigües i porta al carrer, probablement tardoromànica. En principi l’església estava dedicada a Sant Joan Baptista, des de mitjan segle XVII està dedicada a Sant Blai.

En construir la muralla, l’hospital va quedar tocant el mateix mur.

Cal especificar que el paper que jugaven el hospitals en aquesta època era ben diferent del dels hospitals actual; podríem dir que correspondria més al paper de centre d’acollida de transeünts i lloc on s’acollien també el pobres desvalguts de la vila que per diferents motius no podien tirar avant amb l’ajuda de la caritat dels veïns. Vídues i baldats greus hi eren acollits per a passar els seus últims dies. També s’acollien els soldats ferits i s’hi allotjaven i eren rebuts també el pelegrins que anaven d’itinerari cap algun santuari.

Podríem dir que respecte als transeünts jugaven el paper que a la regla de Sant Benet es marca per als seus monestirs «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir»»; l’orde del Cister encara avui en dia ho pràctica als seus monestirs.

Del manteniment i cura de l’hospital es feia càrrec la vila, la qual nomenava l’hospitaler i cirurgià que tenien cura dels malalts i transeünts. Als difunts de l’hospital se’ls feia funeral de pobres a càrrec de la parròquia.

Sabem que a les darreries del segle XVII es feren fortes obres de consolidació i renovació.

Les obres més fortes es feren a mitjan segle XVIII, quan es varen reconstruir les parts que amenaçaven ruïna i l’església primitiva es va transformar en una església de planta de creu grega coberta amb cúpula, es varen respectar les parets originals i s’hi varen afegir dues sagristies i dues estances al peu de l’església on es va ubicar el cor; la porta es va substituir per una porta allindanada.

A la segona meitat del segle XIX, amb motiu de l’epidèmia del còlera, es va habilitar com a hospital de colèrics el calvari. A les darreries del dit segle l’Ajuntament va encarregar de l’hospital les monges de la Consolació, hi varen instal·lar una escola de parvulets i una costura.

A començaments dels anys 80 del segle passat l’Ajuntament va cedir el local a l’Inserso i s’hi va instal·lar, desprès d’adaptar-lo per a la nova missió, un centre de la tercera edat.

Podem dir que el paper social de l’hospital de Nules s’ha mantingut al llarg de quasi 700 anys complint un paper social de primer ordre.

*Cronista oficial

de la vila de Nules