“Ja tenim aeroports sense avions. Voleu instituts sense alumnes?”. La frase està treta d’una de les pancartes que hem pogut veure en una de les moltíssimes manifestacions que en els últims dies hem viscut pels carrers de València, de Castelló, de Vila-real, i condensa a la perfecció el sentiment d’impotència i inconformisme alhora que està traslladant-se al carrer davant d’una forma de governar inconscient, irresponsable i malbaratadora que ha posat durant massa anys les grans obres i els esdeveniments fastuosos per davant sempre de les necessitats tan bàsiques i quotidianes com que als nostres col.legis i instituts els nostres xiquets no hagen d’acudir amb mantes per poder passar el fred.

La pancarta de la vergonya la porta una xica jove, probablement alumna d’un dels instituts de la Comunitat on els diners de la Generalitat no arriben per a pagar la calefacció, la llum, ni tan sols el paper higiènic. Està farta d’haver de seure a classe amb la bufanda al coll i el barret fins les orelles i ha decidit eixir al carrer, alçar la veu i cridar “prou”. I ho ha decidit perquè sap que el problema és encara molt més greu que això, que va més enllà de la imatge intolerable d’uns alumnes patint fred a la classe de matemàtiques. Sap que el problema és que mentre ella i els seus companys pateixen fred a l’aula altres xavals com ells, probablement al mateix poble o ciutat, aniran en mànigues de camisa. El problema és que la política del malgasto, dels aeroports que no tenen avions, de les carreres de cotxes de milionaris, de les biblioteques sense llibres, de la qual el Partit Popular ha fet bandera en aquesta Comunitat i en aquesta província ha ferit de gravetat un dels pilars fonamentals sobre els que hem construït la nostra societat: el dret a una educació pública, de qualitat i igual per a tots.

El clamor social contra els impagaments continuats a les escoles i les retallades que el president de la Generalitat, Alberto Fabra, ha imposat al sector educatiu valencià és, doncs, una reacció legítima, clara i contundent a aquesta agressió a l’ensenyament públic. Que l’única resposta que els dirigents autonòmics sàpien donar a aquest clamor legítim i clar del carrer siguen detencions i càrregues policials és inconcebible i recorda més a èpoques grises afortunadament ja passades. H