El ciment amb què està construïda la societat, i la cara de molts, no és, com algú poguera pensar, la identitat cultural, els bous, la llengua o les festes patronals. L’autèntic formigó social l’aglutina aquella actitud tan simple, antiga i universal com és la corrupció.
Hom pot pensar que els últims, per recents, escàndols de corrupció política i econòmica que han sacsejat els informatius --tret de la televisió espanyola amb una direcció encara més pepera (si això fóra possible), i més pendent de la inofensiva tómbola catalana del 9-N i de la unitat patriòtica--, són producte d’una moda passatgera o d’una casualitat espai temporal. Ben mirat ja era una pràctica habitual entre els romans, egipcis, babilònics i valencians coetanis quan posaven a la venda a bon preu la presidència de la diputació de la Toscana a un tribú especialment eloqüent i generós, l’Ajuntament de Mosul o el primer premi de les falles de primera especial. El que més convinga.
El corromput, apàtrida per definició, adquirix la tal condició amb paciència i dedicació aprofitant les oportunitats que la vida li dóna bé siga en forma d’una col•lecció de trages, rellotges, cotxes, viatges, putes i diners. Fins i tot arriba a tindre prestigi social si té la suficient habilitat per mirar cap a un altre lloc en el moment adequat. H
*Escriptor
