Estos dies, quan Carlos Fabra tornava a ser notícia perquè el Suprem ratificava la seua condemna a quatre anys de presó, servia no sols per tornar a posar d’actualitat al personatge, sinó per donar-nos compte de com de ràpid hom pot ser el centre de l’univers i un temible totpoderós, a convertir-se en el no-res més absolut. Quant ingratitud, deu pensar ara el que va batejar i col•locar a tots els que ara duen les regnes del PP, i li donen l’esquena.

Ara qui li reia les gràcies xiula dissimulant, ara, qui no gosava malparlar d’ell, s’atrevirà, si la cosa es posa més xunga, a fer fins i tot llenya de l’arbre caigut. Reneguen còmplices i callen socis de malifetes, i cauen junt a ell qui a la seua ombra l’emulaven. I nosaltres, que exercint d’oposició al mateix temps que fèiem propostes i presentàvem solucions, demanàvem ètica i netedat en els nostres adversaris polítics, érem atacats de no tindre alternativa i sols criticar als demés. Ara, tot sembla criticable.

Tot això a pesar que siga molt poca gent que la crega que es puga vore mai la imatge de l’exmandatari entrant a presó, on entre recursos i mesures per paralitzar el procés, encara es pot passar uns quants anys de relax en llibertat. I mentre, continuen caient com imputats centenars d’alts càrrecs polítics o de l’administració, en casos com Gürtel, o corrupteles locals, o va i es destapa sense anestèsia el mea culpa de Jordi Pujol. Com ha de confiar la gent en els polítics? H

*Portaveu d’Iniciativa a les comarques de Castelló