Avui vull compartir amb tots els lectors una reflexió sobre la vida al carrer, amb el fet de sortir al carrer i compartir el nostre temps amb els nostres veïns. No sé què penseu vosaltres quan escolteu allò del clima i caràcter mediterrani. Jo quan ho escolte em fa vindre al cap i sentir tota una essència de records, històries, colors, aromes, la llum que ens acompanya al llarg de l’any. Les llengües de la franja mediterrània, molt paregudes amb el so però a la mateixa vegada completament distintes, la gastronomia, les tradicions de cada poble, en definitiva tot un cúmul de distintes cultures unides per la nostra mar que des de temps pretèrits ens ha anat influint i connectant.
Henri Lefebvre explicava que, quan una idea existeix, és que ve d’algun lloc i, en aquest cas, hi ha un crit que no ve imposat des de dalt. Lefebvre va intentar articular intel·lectualment el que era un crit bàsic dels carrers: el dret a la ciutat. La seua idea era transcendir les polítiques fragmentades i unificar-les en una noció col·lectiva de reconstrucció completa. Cal mantenir la noció perquè és una idea amb una història llarga i té relació amb els desitjos i les esperances. Si no ho parlem, abandonem la idea que som ciutadans d’un lloc particular i tenim el dret d’incidir. Si ens sentim responsables de l’espai on vivim, hem de canviar-lo perquè siga més just.
Les ciutats han de ser un lloc on viure, com va assenyalar David Harvey, en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Es van invertir milions d’euros en grans infraestructures a les ciutats, però la majoria de la gent no les fa o no les pot fer servir. Aeroports sense avions o trens d’alta velocitat que no utilitza quasi ningú. És de bojos. Aquesta és la mena de coses que s’han de criticar. Cal resistir i prevenir perquè no torne a passar.
*Regidora de Participació Ciutadana de Compromís per Vila-real
