En el capítol segon de l’exhortació Gaudete et exultate, el papa Francesc ens prevé front a dues actituds que, sota l’aparença de santedat, en realitat suposen als qui es deixen arrossegar per elles un perill per viure un autèntic seguiment de Crist, perquè fàcilment «donen lloc a un elitisme narcisista i autoritari» (GE, 35) i a l’orgull de sentir-se millors cristians que els demés. Es tracta de dues temptacions que reapareixen constantment en la història de l’Església. El Papa es refereix a elles com a noves formes de gnosticisme i de pelagianisme, que són dos heretgies de l’antiguitat cristiana. El gnosticisme era un sistema de pensament segons el qual la perfecció de la persona és quelcom que s’aconsegueix pel camí del coneixement. Els gnòstics «jutgen els altres segons la capacitat que tinguen de comprendre la profunditat de determinades doctrines». És una actitud que el Papa qualifica de «superficialitat vanitosa» i que acaba matant el més característic de la vertadera santedat: la humilitat i la pobresa d’esperit. El pelagianisme pressuposava que la santedat era quelcom que l’home podia aconseguir amb un obrar moral recte per les seues pròpies forces. El poder que els gnòstics atribueixen a la intel·ligència, els pelagians l’atribueixen a la voluntat.

El camí de la santedat comença amb un reconeixement sincer, adolorit i orant dels nostres propis límits. Aquesta humilitat és la que obre l’espai perquè la gràcia ens transformi progressivament i anem creixent en l’amor a Déu. La consciència de les nostres pròpies fragilitats ens porta també a evitar qualsevol actitud de judici al germà.

L’essencial en la santedat no és saber més ni pensar que som millors que els altres, sinó viure en amistat amb Déu. Ara bé, aquesta amistat no és una conquesta deguda als propis mèrits: és una gràcia i un regal que Déu ens ha fet i que hem de desitjar per a tots.

*Bisbe de Tortosa