El referèndum a Escòcia ha demostrar que deixar a la gent votar el seu futur no comporta l’apocalipsi. I la caverna s’ha dedicat a marcar diferències entre el país del Regne Unit i Catalunya, i eixes diferències sempre les busquen en la història.
I la història és tan flexible i interpretable com tot en esta vida; hi ha una història dels guanyadors, i altra dels perdedors, i cada hom fa el seu relat des del subjectivisme propi; una mateixa història té milers de protagonistes i vivències. I es creen mites, i s’exageren fets, i cada hom ho modela per justificar el seu punt de vista; passats heroics i mítics, derrotes horribles, voluntats populars, drets de conquesta, pactes i acords no escrits o sí... Per això, drets històrics o no a banda, el dret a decidir ha de ser quelcom permanent i actual; el passat te pot donar uns trets diferenciadors, i una identitat pròpia, però, això és sols una part; les estructures polítiques són producte humà, i no coses immutables, i el decidir què i com es vol ser, hauria de ser un exercici permanent, sense haver de justificar essències i realitats de fa segles; perquè qui nega eixe dret a un altre, també ho fa amb les mateixes excuses pretèrites, de la mateixa manera que es projecta i idealitza noves realitats polítiques en un futur abstracte; si els actors som els que estem ara i ací, hem de pensar i decidir en clau de present, tenint clar d’on venim i on volen anar, però pensant en l’ara. H
*Portaveu d’Iniciativa a Castelló-Coalició Compromís
