L’economia de la misèria

L’economia de l’Estat ha passat una nefasta crisi. El seu punt més crític va durar fins a finals de 2013. Teòricament fa ja 4 anys que va començar la recuperació. Hem tingut sort: preus de petroli baixos o 5 milions de turistes que vénen fugint de la inestabilitat política d’altres països. Tanmateix, sabem que la nostra taxa de pobresa és d’un 25% i pràcticament no ha disminuït. Hi ha 3,3 milions de treballadors sota el salari mínim perquè no treballen les 40 hores setmanals que desitjarien. La taxa de desocupació juvenil no baixa del 40%. La taxa de treballadors millora, però de cada 10 nous contractes, 9 són temporals. S’estima que la Seguretat Social tancarà enguany amb un dèficit de 17 mil milions d’euros. Ens hem centrat sols en el PIB per parlar de recuperació. Les úniques idees que han tingut per donar-li la volta des de Madrid PP i PSOE fins ara són més impostos i salaris baixos, és a dir, pressionar més als desgraciats. La poca competitivitat que ha guanyat Espanya es deu a l’abaratiment del treball: treballs precaris, drets laborals mínims i jornades laborals amb models uber. No tenim, per exemple, cap centre de decisió. Hi ha 18 plantes de fabricació de cotxes a l’Estat, tanmateix, en qualsevol moment una decisió estrangera podria ser nefasta per a la nostra economia. Com podem canviar açò si la inversió en I+D és una de les més baixes d’Europa? D’on pot eixir la matèria gris que ens cal si gran part dels nostres cervells acaben sent exportats al centre d’Europa, l’únic lloc on troben unes condicions laborals acceptables? Els oprimits sempre acaben sent els mateixos, i mai ho són ni les grans fortunes. La solució sols passa per un nou model econòmic, polític i d’Estat, que no té res a veure amb el que ja porta anys fracassant: el del PP i PSOE. Necessitem una nova proposta i sols la pressió dels de baix farà moure’s als de dalt.