De banda de nit pujava al cotxe que l’esperava per a portar-lo suaument pels carrers de la capital d’Espanya fins la seua residència en el exclusiu barri de Salamanca. Aquell dia s’acabaven moltes coses i els records se li acumulaven al tàlem com si fóra una pel•lícula: diputat, ministre i viceministre no una sinó dues vegades, director gerent del Fons Monetari Internacional amb consideració de cap d’Estat i president d’entitats bancàries a les quals va saquejar a consciència amb l’ajuda inestimable dels seus col•laboradors... També interessats al saqueig. Passejà per moquetes reialsi viatjà per tot el món amb l’aurèola de príncep de les finances i no el de les tenebres o el dels lladres. Títol que l’amenaçava cada vegada més a prop.
Ell, que havia trastejat amb xifres inimaginables per a la resta dels humans, havia sigut destronat per l’escàndol d’una fallida eixida a borsa avalada per una empresa de la qual rebia milionàries comissions i per una banda de jubilats que havien signat, enganyats, la renúncia als seus estalvis de per vida. Fou en aquell instant quan Batiste, el xòfer, li anuncià la proximitat del caixer automàtic on, don Rodrigo, solia traure diners compulsivament quan se sentia deprimit. Rato s’ho pensa un segon i contestà, Batiste, tens raó, mone de copes! H
*Escriptor
