Sembla una obvietat que les persones que treballen la terra i produeixen el nostre aliment haurien de poder viure del seu treball i amb dignitat. Però, allò que és obvi, sovint, no es correspon amb el que passa en la realitat. Els preus agraris reals han tingut caigudes de més d’un 50% entre 1961 i 1990, en el cas d’un conreu com ara l’arròs. No hi ha agricultor que puga aguantar això. Sabem que promoure un alt rendiment a base de productes químics i varietats de llavors patentades pot abocar els agricultors cap a una espiral de deutes, si reben preus baixos per la seua producció... O bé, directament pot abocar els agricultors a haver d’abandonar la seua activitat, amb les conseqüències que ja coneixem.

Les grans empreses del sector agrari (llavors i productes químics) després de tres dècades de fusions, estan a punt de concentrar-se només en tres megaempreses globals, tot controlant més de dos terços de la producció agrària i amb un enorme poder per a decidir preus i productes. Aquestes grans corporacions no han patit la caiguda dels preus.

Com a regidor d’Agricultura, em preocupa profundament la situació desesperada de la nostra citricultura, enguany agreujada pel mal oratge. I em preocupa l’aplicació de l’acord comercial amb el Canadà (CETA) que encara ens ofegarà més, tot donant-li al Canadà la facultat de vendre Valencia Oranges. Lamente alhora que ni PSPV, C’s ni PP hagen secundat la moció de Compromís contra el CETA.

És l’hora de fer una aliança entre consumidors i productors locals, amb el suport de l’Administració, per tal de fer efectiu el dret a l’alimentació adequada (vegeu FAO): aconseguir aliments de qualitat, tot garantint el dret a viure dignament de qui els produeix.

*Regidor d’Agricultura, Medi Ambient i Canvi Climàtic de Compromís per Vila-real