El dia 25 de març l’Església celebra el misteri de l’Encarnació del Senyor. Es tracta d’un esdeveniment en què s’uneixen la iniciativa divina i la resposta de la humanitat representada en Maria, que acull el Fill de Déu que entra en el nostre món. Estem davant d’un moment únic en la història de la humanitat: el Fill de Déu, sense deixar de ser el que era, es fa home. No és una nova persona: el qui és acollit per Maria existia des de l’eternitat i en aquest moment comença a existir d’una manera nova. Com la humanitat no pot salvar-se a si mateixa, és també incapaç de generar al seu salvador, que és un regal que Déu li fa.

L’Encarnació del fill de Déu succeeix en una concepció virginal que inclou un fet humanament inexplicable (Maria espera un fill sense haver conegut baró), i una explicació transcendent del mateix (el fill ha estat concebut per l’acció de l’Esperit). Aquesta veritat de la fe està al servei d’una altra més fonamental: el caràcter diví de la persona de Jesús. Estem davant d’una virginitat corporal i espiritual, que és signe permanent del caràcter diví de la persona del fill i del sentit de la missió de Maria: Ella és verge per a Déu i tota la seua persona està al servei del seu fill. A eixa missió s’incorpora també el seu espòs Josep. Com a matrimoni creient ells estan per complir una missió en la història de la salvació, que els exigirà la renúncia a qualsevol projecte propi i l’entrega total de les seues persones a Déu. Per això, no és gens estrany que des dels primers segles l’Església haja ensenyat que la virginitat de Maria va tindre un caràcter perpetu: ella és «sempre verge».

Menystindre aquesta dada de la fe o relativitzar la seua importància, afirmant que Maria o Josep van tindre o hagueren pogut tindre altres fills, és no entendre el caràcter únic de l’esdeveniment Crist i d’aquest moment de gràcia; ni la grandesa de la missió de Maria i Josep en el pla de Déu.

*Bisbe de Tortosa.