En aquests dies de març en què la causa feminista es reivindica i aconsegueix l’èxit social, és just reconèixer els esforços de les dones que en temps molt més adversos que el nostre van donar passos decisius per a conquistar els drets civils que nosaltres gaudim ara. I en eixa mirada enrere, ací en la nostra terra, destaca de forma notable la figura senyera d’una dona universal, genuïna, valenta, lluitadora, intel·ligent i exemplar que va portar el nom de Castelló per tot arreu i encara el segueix portant: Matilde Salvador.
En uns dies es complirà el centenari del naixement de Matilde. Va ser el 23 de març de 1918, un dia convuls com tots els que es vivien en l’incipient segle XX i que evidenciava el que anava a ser l’època: les tropes alemanyes iniciaven el bombardeig sobre París en la gran guerra i removien Europa. Poc feia que la Revolució russa havia acabat amb el tsarisme i el comunisme aspirava a obrir nous temps que no van portar llibertat ni felicitat ciutadana, sinó misèria i opressió. Amb 18 anys complits, Matilde Salvador patiria la tragèdia de la guerra incivil i, després, la ominosa dictadura.
En eixe context amarg, Matilde va ser capaç d’impulsar-se. En un món androcèntric on la dona era poc més que res, la jove castellonenca es va sobreposar a la realitat grisa i es va imbuir de cultura. La mare, Matilde Segarra, va ser una pintora coetània de Porcar i Sanchis Yago, i el seu pare, Josep Salvador, va ser violinista i promotor de la Societat Filharmònica i del Conservatori de Castelló. Va aprendre de tots dos i amb eixos coneixements i una constància enorme, va destacar en la música i en les arts.
La seua va ser una vida plena. La passió per crear es va manifestar prompte. Va estudiar piano amb la seua tia Joaquina i composició amb Vicent Asencio, amb qui després es casaria. Als 12 anys va començar a compondre peces de violí i piano i, després vingueren obres més estructurades, instrumentals i per a cor. Va ser una dona prodigi. En 1937, amb 19 anys, va rebre el Premi Musical del País Valencià i en 1943 va mostrar el seu potencial creador amb La Filla del Rei Barbut, una òpera sobre un text de Manuel Segarra Ribés, inspirat en el Tombatossals de Pasqual Tirado. Després completaria una trajectòria que només pot rebre el qualificatiu d’extraordinària i que inclou el Betlem de la Pigà, la Missa de Lledó i Vinatea, l’òpera estrenada en el Teatre del Liceu de Barcelona, la primera dona a tenir eixa oportunitat.
Matilde vivia la cultura amb passió, però va ser, també, una defensora de la identitat valenciana i dels valors cívics, fidel al seu poble, a la cultura i a la llengua. L’aportació excepcional a la música i a les arts va ser recompensada en vida amb el premi Valencià de l’Any de la Fundació Huguet (1996), la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana (1997), la Medalla d’Or de la UJI (1998), el nomenament com a Filla Predilecta de Castelló (2003) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2005). Però en el fons, tenia molt clares les prioritats: «En la vida només hi ha dues coses importants: la salut i la amistat. La resta són garambaines que vénen i van».
*Alcaldessa de Castelló
