No sé jo molt, de música, més enllà de tindre grups o cantants que m’interessen més o menys. Hi ha estils que m’agraden i d’altres que no. M’agrada molt el jazz, també els tangos. I me xifla cantar a «vos en grito» cançons de copla. Que hi farem! Hi ha cançons que em fan sentir bé i d’altres que m’incomoden.
Vull ressaltar que dones i homes no són iguals en el món de la música. Les dones han hagut de batallar molt contra les discriminacions. Ara mateix, el més freqüent és trobar la figura de la diva, dona que canta, generalment hipersexualitzada amb escasses excepcions. O bé la figura de la dona està en un segon pla. Darrere l’escenari la situació no és millor. Productores, segells, mitjans especialitzats, en tots els canals s’imposa un patriarcat musical: poques dones en segons quins àmbits, estereotips marcats. Lletres d’amors sacrificats, d’amants enganyats... Seguim escoltant cançons que «parlen d’amor» i descriuen submissió. De les dones, clar. «Tú me admiras porque callo y miro al cielo», «Sin ti no soy nada», «Que no la encuentre jamás o sé que la mataré», «Hoy voy a asesinarte, nena. Te quiero, pero no aguanto más. Hoy voy a asesinarte, nena. No me volverás a engañar»... O una que sempre m’ha fet molta impressió: «Me voy a hacer un rosario con tus dientes de marfil».
El tema al qual més es canta és l’amor, és clar. A una manera de descriure l’amor. El romàntic, el de «per a tota la vida», al qual t’entregues i pel qual et sacrifiques. I ahí està el perill, en crear una ficció, en plantejar models desitjables que porten a la dependència emocional de les dones. Des de «no puc viure sense ell» a justificar abusos, a impregnar la idea que el destí en la vida és agrupar-nos per parelles (ai la «mitja taronja»!), que fan que les dones s’aferren com a un clau roent a relacions tòxiques, perquè una relació que es trenca és un fracàs.
No podem reduir el problema del sexisme a la manca de dones a l’escenari i proclamar que la solució és que les administracions contracten més dones… Això es només la punta d’un iceberg immens que senyala quanta feina ens queda per fer. Contractar grups de dones que sofreixen discriminació per part de promotors, mànagers o que no ixen en els mitjans més que com a comparses o com a «rareses» és una xicoteta ajuda que cal fer per canviar, però sense oblidar que el problema és molt més de fons.
Lletres, portades, vídeos… que cosifiquen les dones, les denigren, les insulten, les menyspreen, que exploten la seua sexualitat per vendre. O que ni tan sols estan, o són marginals, o dolces comparses, amb rols dels mites de l’amor romàntic, princeses que esperen el seu príncep blau. El gran problema és que eixe sexisme el tenim tan interioritzat que ni el veiem.
La cosa va de quant sexisme som capaces d’interioritzar sense saltar. I en espais d’oci, concerts, situacions de diversió, baixem la guàrdia («ai se eu te pego»). I la majoria de bandes son només d’homes. I les xiques són fans o acompanyants. («le llevaba las baquetas en mi bolso gris»). No detectem fàcilment que estem donant o rebent un tracte diferenciat segons el gènere, també en la música. I així col·laborem a perpetuar eixos rols. Escoltem música, sapiguem què escoltem.
*Vicealcaldessa i regidora d’Igualtat de l’Ajuntament de Castelló
