En desembre el Ministeri de Foment declarava Obligació de Servei Públic la línia Vinaròs-Castelló i el ministre «se iba viniendo arriba» segons pujava en la seua tournée cap al nord i prometia 1.436,5 milions d’inversió, incloent-hi rodalies, les OSP, el tren d’Oliva... Davant una nodrida representació de forces vives va afirmar que «no va a haber un solo metro que se retrase por falta de financiación». Un mitjà ho va titular «De la Serna echa el resto... en promesas». Les OSP estarien en marxa en sis mesos i no depenien de les negociacions dels PGE.

En abril va reiterar que, dels 95 milions destinats a OSP, 5 milions eren pel Castelló-Vinaròs. Arriben els PGE i trobem apenes 50 dels 1.436 milions promesos (a eixe ritme, necessitarem 29 anys), un mal començament. Posteriorment cau el govern i passen els sis mesos. Compareix el nou ministre, el valencià Ábalos, i diu que no existeixen previsions concretes de l’anterior Govern. El PP clama que estava tot fet i que el Govern de Sánchez ho paralitza per electoralisme. Alguns sindicats ens fan arribar que no s’han activat les mesures de personal que serien necessàries.

On estan els trens?

Crec que el que toca ara, en conter del foc creuat entre antics i actuals responsables del ministeri (i el cor de fans dels dos partits) és que el ministeri convoque urgentment a la conselleria i els municipis afectats per explicar, en documents damunt de la taula, què falta fer per engegar el servei (recordem, obligatori) i quins seran els terminis. Sinó tot són promeses electorals, com l’oficina del DNI de Vinaròs per la que esta setmana treia pit el portaveu del PP. Es va «inaugurar» el 15 d’abril del 2015 (casualment a un mes de les eleccions) sense local, dotació ni personal. La «chapuza» va tardar un any en aparèixer al BOE i més de dos en contar en personal, funcionant gràcies a la feina dels funcionaris de l’ajuntament. Més enllà de «l’ocurrència» inicial, va ser la tasca conjunta de les institucions --Estat i Ajuntament-- la que va fer que la ciutadania tinga avui el servei. Una ciutadania farta de medalles i plaques (algunes efímeres) que exigeix a les institucions que el representen lleialtat cívica i col·laboració.

*Alcalde de Vinaròs