Si tire enrere l’arbre genealògic, segurament tindria sorpreses; a saber de les unions de homes i dones que m’han dut fins ací. Com eren, on van nàixer, fa vertigen pensar-ho, persones que van nàixer i viure, del qual l’únic rastre que queda són les cendres genètiques que guardem dins de nosaltres.

Segurament, tirant de la cadena dels avantpassats, seré de la primera generació que no viu i treballa de la terra; de l’atzar i del clima i les collites. I a este alçaries del conte ja no se si això és bo o dolent. Visc ara en un món tecnològic, amb un luxe i abús alimentari, amb unes necessitats artificials en una societat de consum que fa por. Tinc sostre i capacitat de desplaçament, unes prestacions sanitàries de primera i segurament sóc dels primers que puc escriure amb fluïdesa la llengua que parle. Avanços, sí, però, fins on?

Enyorar com propi el passat d’altres és un exercici romàntic però injust, perquè el color sèpia de les fotos queda bé dins d’un marc en la paret però la realitat sempre és més crua i menys prosaica. Com si allunyar-nos d’allò primari i originari fóra desapegar-nos d’eixe polsim d’herència col•lectiva; i la transformació que estem fent del món per viure com ho estem fent és destruir-lo, i potser siga així, i el concepte de progrés siga revisable, i hem de vore el món d’un altra manera, perquè si ja no tenim els peus sobre la terra literalment, en qualsevol moment podem caure sobre ella. H

*Portaveu d’Iniciativa comarques de Castelló-Compromís