El plàstic és el material que millor representa el món en què vivim. Des del descobriment del plàstic artificial a començaments del segle XX i la seua producció en massa, s’ha provocat la major revolució en l’elaboració d’articles de tota la història. Hi ha raons de pes: és barat, té baixa densitat, és impermeable, aïlla la calor i l’electricitat, és resistent a la corrosió... Però, lamentablement, deixa un rastre de contaminació allà per on passa. Fa temps que es parla d’una illa de plàstics enmig de l’oceà Pacífic, la qual resulta que està feta de microplàstics a la deriva. Fa poc s’ha observat una altra illa de plàstics al Carib, entre Guatemala i Hondures; n’hi ha una altra a l’Atlàntic Nord. La Mediterrània, la nostra mar, també n’està plena: un estudi del CSIC diu que hi ha 147.500 partícules de plàstic por cada quilòmetre quadrat. La roba acrílica és la que més contamina, cada vegada que la llavem van a parar a la mar milers de partícules plàstiques.

Els ftalats i el bisfenol A són substàncies afegides al plàstic que migren cap als aliments i actuen sobre l’organisme produint una desregulació del sistema endocrí. Només cal mirar l’interior blanc de les llandes de conserva per adonar-nos on es troba el vertader problema.

Des de l’1 de gener, Xina ha prohibit l’entrada de residus de plàstic per a reciclar. La indústria del reciclatge europeu ara està contra les cordes; Alemanya tota sola exporta més d’un milió de tones de residus plàstics, el 42% a Xina. És l’hora d’una economia que funcione com la natura, sense residus. Jo vos diria: recicleu i feu pressió perquè la indústria assumisca les seues responsabilitats: l’abandonament dels plàstics convencionals i l’ús de biodegradables. Del contrari, quan mengem sopa, menjarem plàstics.

*Regidor d’Agricultura, Medi Ambient i Canvi Climàtic de Compromís per Vila-real