“Em cabien tots els desassossecs en aquella hora”, ho ha escrit la poetessa Susanna Lliberós, però ho pogués haver dit el dimecres passat, perquè una companya em va confessar que tenia una mena de neguit. Ella havia d’intervenir al ple, i era conscient que no parlava en nom seu, ni del seu grup municipal, sinó dels milers de persones que havien dipositat la seua confiança en ella. Més encara, explicava la pressió que representava saber que en el fons parles en nom de molts, però et dirigeixes a més. Als milers que t’han votat i als que no ho farien mai.
Li vaig confessar que a mi, afortunadament, encara em mossega eixe cuquet a l’estómac cada cop que he d’eixir a defensar una moció, a contestar una pregunta o que comparec en roda de premsa. Quasi res! Coincidíem tots dos en què al neguit per la responsabilitat s’hi suma una certa excitació intel·lectual que t’obliga a treballar molt bé cada intervenció i cada proposta.
És això el que té de fascinant la política, crec. Això i un enorme grau d’exposició pública que ben gestionada té una part molt positiva. Perquè t’arriba el retorn d’allò que dius i fas. Crítiques, moltes crítiques. I òbviament no totes són amables, ni constructives, i de vegades, gosaria dir que fins i tot algunes no són justes. Però si no et deixes vèncer per eixa pressió, aprens. Aprens molt de tu mateix, i de la resta. De la teua ciutat, de la gent que representes i d’aquella que preferiria que no ho feres. I eixa disposició a l’aprenentatge, és una virtut en qualsevol persona publica.
Ser un càrrec públic implica això: estar obert a crítiques, i saber-les usar en benefici propi per millorar. Ser un càrrec públic reclama que el cuquet de la responsabilitat t’obligue a estar sempre alerta. Ens hem de guanyar cada dia el nostre lloc. La democràcia no és una meta, és un viatge, s’ha de construir cada dia.
Ahir era l’aniversari de la mort de Clara Campoamor. La diputada del Partit Radial que va aconseguir que la Constitució de 1931 incorporés per primer cop a Espanya, el dret de vot femení. Però el seu propi partit la va deixar caure, i l’any 1933 no va poder revalidar el seu escó. Ningú no ha dit que la política siga justa. Pensar en clau de partit, o de currículum personal és un camí al fracàs.
Per això em va agradar tant la confessió de la meua companya, perquè m’hi reconeixia a mi. Aquella responsabilitat d’intentar fer les coses bé en nom de la gent.
És fantàstic saber que forme part d’un grup que té tan clara la responsabilitat que hem assumit. Ali, Enric, Vero, Ignasi, Sara, Nuri.. I encara que de tant en tant m’enfade, és un honor haver assumit amb ells i tant gent més, este compromís. H
*Vicealcalde de Castelló
