Diego Ramia Arasa va néixer a Castelló el 23 de febrer de 1943. Inicia els seus estudis musicals en Castelló, primer amb els seus pares i després amb Viciano, García, Felip i altres. Seguidament passa a formar-se en València amb Alós, Magenti i Roca.
Obté les titulacions de violí i de piano al Conservatori Superior de Música de València. I, posteriorment, estudia en la Universitat de València la llicenciatura en Geografia i Història, especialitzant-se en Arqueologia, sota el magisteri d’Almagro, Aranegui, Gil-Mascarell...
Durant un temps compatibilitza la seua tasca professional al Banc de Biscaia, amb la docència en el Centre d’Estudis Musicals CEU San Pablo i el Conservatori Provincial de Música.
Catedràtic de Música a l’IES Francisco Ribalta de Castelló, va ser també membre de l’AMYP (Associació de Museus, Grups i Col·leccions de Mineralogia i Paleontologia d’Espanya), així com membre fundador del Grup Geoda Castelló. Cal destacar la seua tasca com a promotor i impulsor del Conservatori Superior de Música de Castelló Salvador Seguí. També va ser coordinador pel País Valencià de l’Àrea de Música en la Reforma de las Enseñanzas Medias.
Diego Ramia va ser premiat pel Museu Nacional de Ciència i Tecnologia del Ministeri de Cultura, per la seua tasca investigadora i coordinadora al front del grup guanyador en la Campaña Nacional de Arqueología Científica e Industrial en 1986.
El castellonenc va ressaltar com a director de l’antiga Orquestra de Cambra de Castelló i va ser fundador i director de la Camerata 94-Orquestra de Cambra de la Universitat Jaume I de Castelló.
En 1998 ofereix la primera audició amb el Grup Acord, dins del programa Els dimecres al Ribalta.
Ha estat membre del Consell Provincial de Cultura de la Diputació de Castelló i formà part de l’Institut Municipal d’Etnologia i Cultura Popular de l’Ajuntament de Castelló.
Ramia va ser jurat en diverses proves i concursos, com ara de l’Ajuntament de Castelló, la Fundació Dávalos-Fletcher, la Conselleria de Cultura, etc.; així com autor de diversos llibres, ponències i comunicacions, editats pel Servei de Publicacions de la Diputació Provincial de Castelló, l’Ajuntament de Castelló, el Centro de Estudios del Alto Palancia, així com articles de premsa apareguts en la premsa local.
L’any 2019 va obtindre el Premi Onda Cero de la música; i al 2020, el Premi Matilde Salvador, concedit per les Universitats Públiques Valencianes dins dels premis a la creació Precrea.
Diego Ramia va faltar el 3 de novembre de 2020 i el dia 23 d’aquest mes haguera complit setanta-nou anys.
La família: Un savi molt familiar
En primer lloc, volem agrair a tots els que espontàniament heu impulsat la iniciativa de retre aquest reconeixement a la figura de Diego.
Ens heu demanat que la família afegim unes paraules. Ho farem curt. Ell va fugir sempre del protagonisme, perquè si hi ha una cosa que sempre caracteritzà la seva personalitat va ser la humilitat.
Hem tingut la sort de poder compartir la vida amb ell. D’ell no només hem aprés de cultura, música, història, natura, les tradicions de Castelló i tantes i tantes coses que sabia i compartia, sinó també, coses potser iguals o més importants com ser curiosos per aprendre, viatjar, apreciar una bona conversa amb amics, un bon llibre o un bon dinar (i si poguera ser un plat d’olla i dos dits de vi).
Els últims anys una de les fonts de felicitat per ell han sigut els seus néts. Veure’ls néixer, créixer i poder començar a conversar amb ells de qualsevol tema i incentivar la seua curiositat. Veure com els sis néts estimen la música i la natura dóna fe de què el seu avi ha sigut per ells.
Per acabar, voldríem transmetre el nostre agraïment a tots els que l’heu tractat i que dia a dia ens parleu de l’empremta que Diego us ha deixat siga com a mestre, amic, company i, en alguns casos, totes les coses al mateix temps.
Els amics: Una amistad entranyable
Diego Ramia tenia un tarannà molt obert i per això tenia molts bons amics, però el seu amic més estimat va ser José Roberto Vilar. Es van conèixer als catorze anys i, des de llavors, es va crear un lligam que va continuar tota la vida. Plegats van viatjar per diversos llocs, especialment pel Pirineu on anaven sense falta cada estiu.
Es van divertir sols i en família, fonamentalment en la natura, de la qual eren uns enamorats. Ho compartien gairebé tot, fins un mas del qual gaudien en família sempre que podien. Recordaven que a les nits, després de sopar, cantaven vora la llar. José Roberto mai no va faltar a cap actuació musical que dirigia Diego, ni a cap mostra o acte cultural del Grup Geoda, patrocinant inclús alguna exposició o adquirint i restaurant instruments musicals del barroc.
Pot ser, llevat de la família, la persona que més ha sentit aquesta pèrdua.
Camerata 94: Un inoblidable mestre i una persona única
No és fàcil condensar en aquestes línies tot el que ha suposat la figura de Diego Ramia per a la música en Castelló. I és encara més difícil explicar, per a qui no l’haja conegut, el que ha suposat Diego en la vida dels qui hem tingut la immensa sort de gaudir-lo com a director, mestre i company a la Camerata 94.
Des d’aquell any 94, la Camerata ha sigut un espai de música, d’aprenentatge, d’amistat i de trobada entre estudiants de música actuals o pretèrits, músics aficionats o profe-ssionals de totes les edats que cada setmana tenim una cita a l’Institut Ribalta. La Camerata ha sigut cantera d’instrumentistes, contacte musical per a qui deixava el conservatori per estudiar una altra carrera, lloc on practicar l’afició per a professionals de tots els camps i, sobretot, un grup d’amics que s’ajunten per a compartir dues hores de felicitat setmanal. I tot sota l’hospitalitat, durant més de 25 anys, de Diego, guia i recolzament incondicional dels membres habituals i passatgers.
Perquè Diego era un inoblidable mestre i una persona única, que tenia la qualitat de combinar ètica i didàctica en tot el que feia, i transmetre i contagiar l’amor per la música. I més enllà de la música, era el nostre mestre de botànica, història, geologia, micologia, història de l’art... Un humanista amb majúscules i un amic a qui recordem tots els dies en les expressions heretades: «pujar un semipelímetro una nota», «agranar en acabant les semicorxeres que se’ns han caigut»... Caldria un altre article per a comentar-les totes. I un altre per a explicar per què Onda té tanta cultura de corda fregada, i un altre per a parlar de com és que gràcies a Diego tenim un conservatori professional a Castelló... I, després de l’assaig, una cerveseta ràpida. Les nou i mitja. Fora fa fred. Diego s’alça, es posa el barret. «Bona nit xiqüelos, me’n vaig a vore a la sinyó Pilar».
Tomás Fabregat
Grup Geoda: El nostre estimat amic i company Diego Ramia
El nostre amic i company Diego Ramia es va incorporar al professorat de l’IES Ribalta com a titular de Música fa trenta-sis anys. Immediatament, es va afegir al nostre grup, en el que va encaixar perfectament pel seu tarannà obert i divertit.
Com a professor era molt complidor, puntual en les cla-sses i exigent amb l’alumnat. Prompte es va guanyar el qualificatiu de ser un excel·lent professional.
L’any 1986 vam crear el Grup Geoda i Diego va ser un dels fundadors. Semblava que un músic tenia poc a veure amb una associació que pretenia apropar les Ciències Naturals a la ciutadania, però és que Diego, a més de músic, era un naturalista en tota l’extensió de la paraula. Sabia de tot i amb profunditat, botànica, micologia, zoologia, geologia, mineralogia i història de la ciència. A més, tenia un talent natural per a l’expressió artística, tant dibuixant com escrivint. Tan bé ho feia que vam decidir que escrigués totes les etiquetes dels minerals del Gabinet a mà, ja que quedaven més personalitzades i millor que amb impressora.
Junts vam fer exposicions en diversos llocs culturals i centres educatius de Castelló i província, a més d’organitzar cada any la Fira de Minerals de la Ciutat.
Amb ell vam viatjar per Espanya i l’estranger assistint a concerts, visitant fires, museus i jardins botànics, per a ampliar els nostres coneixements, perquè Diego era una persona que mai no en tenia prou, sempre li agradava seguir aprenent.
Ara ens fa molta falta la seua companyia i la seua vitalitat. Ens hem quedat sense un company molt valuós i necessari.
Xarxa Teatre: Sempre al cor
Xarxa Teatre es fundà en 1983. En aquells anys Nel·lo era professor al Ribalta i company de Diego Ramia. Al 1985 a Xarxa pensàrem fer un espectacle reivindicant l’escola de dolçainers de Tales. Volíem teatralitzar un dia de festes on la veu cantant la portara la melodia de la dolçaina. Teníem la sort de comptar amb Pasqualet de Vila-real i Joan Igual com dolçainers i Ximo Moron com a tabaleter. Però ens calia més rigor musical. En assabentar-nos que Diego havia escrit, junt amb Vicent Pau Serra, el llibre La dolçaina: cançoner de Castelló, li proposàrem que ens el dirigira musicalment. Li encantà la proposta i ens proposà que afegírem Vicent com a lletrista de l’obra. El 1987 s’estrenà a Tales amb gran èxit de públic i crítica. L’obra vingué acompanyada pel llibre El dolçainer de Tales, on apareixien els textos de l’espectacle i l’explicació ètnica de les festes, feina realitzada per Vicentico; i es publicaven les partitures dels dolçainers de Tales, transcrites en clau de sol per Dídac. El dia abans d’estrenar Diego ens comentà: «Hem fet una gran feina. Estic encantat d’haver participar en el projecte, però voleu dir que aquest espectacle tindrà possibilitat de venda? 36 anys després, l’obra continua representant-se, malgrat que algunes de les persones que la feren possible ja no estan entre nosaltres. Ens manca la seua presència física, però ens queda el treball artístic de Pasqualet, Vicent i Diego. Des del món de la festa sempre els portarem al cor.
Leandre Escamilla i Manuel V. Vilanova
Els alumnes
Algunes persones són tan grans que haurien de quedar-se amb nosaltres per sempre. Gràcies, Diego Ramia Arasa, per ser la inspiració de tants músics. Per ser eixe professor amb qui aprens moltíssim i encara t’ho passes millor. Et recorde amb respecte i admiració absoluta...
Gràcies, Mestre!
Isabel Alcaraz
Orientadora educativa de l’IES Francisco Ribalta i soprano
Recorde ara la nostra primera classe en el Conservatori; aquell dia va començar per a mi una nova vida i aventura. Amb Diego Ramia (i gràcies a ell) vaig tocar les primeres notes amb el cello i vaig sentir en el meu cos i en la meua ànima eixe so profund i captivador, el qual m’emocionà i que, des d’aleshores, m’ha acompanyat sempre. Ell va compartir amb mi el seu amor per la música i per l’art, la seua il·lusió, energia, força, humilitat, el sentit de l’humor, la senzillesa i generositat, les seues ganes de viure, d’aprendre i d’ensenyar… Totes les experiències que vaig viure al seu costat formen part del que avui sóc. En cada nota que toco amb el cello estàs tu, benvolgut i admirat mestre. Gràcies.
José Enrique Bouché.
Professor de Violoncel del Conservatori Superior de Música de Castelló
En el record: Al meu tio Diego
La vida se’ns en va tan ràpid....
...passen els dies i el teu record està intacte... està a les muntanyes del Pirineu d’Osca, Vielha, i tots aquells llocs que em vas ensenyar de xicoteta.
Elles et necessiten... on està Diego?
...on està el meu tio Diego?
No oblidis que la teva música omplirà l’aire.
Toca fort perquè pugui escoltar-te.
Fes que sigui fàcil estar a prop teu.
Perquè les coses que fas et fan estimar.
Saps que ho faré... o farem per sempre mentre el nostre cor bategui.
Et trobem a faltar tio Diego.
La teua neboda Paula
