Ximet ens ha deixat. De segur que ho ha fet a poc a poc, aprofitant les inèrcies i reduint a poc a poc, per a no frenar bruscament. «Que fas Ximo?» Li preguntava jo amb 16 irreverents anys, assegut al seient del copilot d’aquella meravellosa furgoneta Citroën Dyane 6, mentre anàvem a treballar. «Veus normal accelerar fort i gastar benzina per a frenar bruscament i gastar els frens en pocs metres? M’explicava ell. 

Era aquell un estiu en què jo, després de fer tres voltes primer (1r de BUP a Almassora i dos d’electrònica a Vila-real) estaba castigat a aprendre el dur ofici de l’obra «per endreçar-me». Em va tocar amb tu i jo ja et coneixia de sempre. De ben menut anava a l’obra i coneixia tots els obrers que «duia» mon pare. Eres el millor «oficial» de tots, el de més renom. Certament, vaig tardar poc a adonar-me’n. Els teus moviments eren tranquils, semblaves, fins i tot, lent. Però, misteriosament, eres «llarg» --tal com anomenem a la gent que fa molta feina en una jornada--. Un colp teu, mai es desfeia ni s’havia de retocar. A la primera les coses anaven al seu lloc. Dedicaves temps a pensar, preparar, estudiar la jugada. Volies tindre-ho tot amanit i després, sorprenentment, com aquella furgoneta que conduïes, la feina fluïa sola sense accelerades ni frenades brusques. Els nostres primers dies van ser difícils, ho reconec. Et feia enfadar. El meu nerviosisme i la meua ansietat no casaven amb el teu talent natural. Fins que vaig aprendre a adaptar-me i com que no tenia més recursos, vaig tirar de l’humor.

Em vas ensenyar moltes coses, em vas fer gaudir-les, però el que no t’adonaves és que em vas fer creure en mi mateix. De sobte, Ximo, el millor de l’obra, em va fer valdre i em tenia estimació. Deia que li agradava tindre’m de manobre i que jo era bo. Aquella actitud i aquelles paraules en aquell moment són el que van fer que jo, al setembre, aprovara les moltes assignatures suspeses i passara finalment de curs, a segon.

Finalment, vas sembrar en mi la llavor de l’autoestima que tant necessitava en eixe moment i que va marcar un abans i un després en la meua vida.

Sigues al cel o sigues on siga, espera’m. Algun dia vull tornar a ser el teu manobre.

Gràcies, Ximo.