Com a conseqüència del fet luctuós de la recent desaparició d’Enric Safont, ve al cas considerar algunes de les seues qualitats, perquè era una persona que es feia de voler. A més de la discreció, totes són positives. Sense haver pretés mai ser protagonista de res, Safont va intervindre pràcticament en tots els projectes culturals que es van forjar a Borriana al llarg de la segona part del segle XX. Salvant qualsevol comparació, i perquè se’n facen una idea, la seua figura va ser equivalent, a Borriana, a la de José María Doñate i Baptiste Carceller a Vila-real, o a la de Manolo Safont a Onda.

El vaig tractar des de jovenet, ja que em va distingir amb les seues atencions. En els anys seixanta, quan els ajuntaments tenien una plantilla molt pobra, solien recórrer a persones competents en determinats afers, i a Enric Safont el van designar encarregat de la biblioteca municipal, aleshores instal·lada en la planta baixa del vell edifici de ca la vila de la plaça Major. Atenia diligentment els préstecs de llibres i aconsellava lectures. Quan tancava, ja en el carrer, ens oferia generosament un Lark als que en aquella època fumàvem Celtes i, al caliu del cigarret, aclaria la nostra ignorància juvenil a base d’anècdotes sobre històries i personatges locals.

Durant uns anys va ser corresponsal de Mediterráneo, ocupació que vaig compartir amb ell durant una breu temporada. Quan pel 1970 me’n vaig anar uns mesos a París, em va donar cent duros, ‒unes estrenes considerables per a l’època,‒ i em va fer la broma de publicar en el diari de Castelló una gasetilla que conserve: Poeta en París, en què em desitjava que l’allunyament de casa em resultara profitós. Al regrés, li vaig regalar el llibre que el fotògraf Antonio Gálvez m’havia obsequiat a París, uns fotomuntatges sobre Buñuel. Gálvez, de fet, havia guanyat en certa ocasió la Taronja d’Or del concurs de fotografia de la taronja que organitzava l’Ajuntament de Borriana, i vaig pensar que devien haver-se conegut.

Bon fotògraf

Amant apassionat dels llibres i col·leccionista de papers impresos, Enric, empleat de la Caixa Rural Sant Josep,‒on tendia a fer tota classe de favors, era també un bon fotògraf que tenia cada vegada millors màquines, comprades a costa d’estalvis, perquè tenia família nombrosa. De fet, amb altres col·legues, va fundar l’Agrupación Fotográfica San Juan Bosco que, acollida als Salesians, s’inclinava per la fotografia moderna. Per Nadal, solia felicitar els amics amb belles fotografies de tema borrianenc, que conserve amb gratitud i admiració.

Era, a més, un valencianiste de soca que s’havia instruït en la bona època de Lo Rat Penat, per això tothom el va anomenar sempre Enric. Llavors era l’únic que publicava de tant en tant articles en valencià en Buris-ana, la revista de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, de la que va ser un dels principals valedors, i a través de la qual va impulsar a començaments dels setanta la Setmana d’Art en col·laboració amb altres amics culturalistes de la seua generació, hui tots desapareguts, com Pepe Aymerich, Roberto Roselló i Ramón José Vicent, als quals va sobreviure, desorientat sense amistats, excepte la del farmacèutic Aràmbul. Quan Joan Fuster, Emili Beüt, Sanchis Guarner o altres estudiosos volien comprovar alguna dada referent a Borriana, solien recórrer a ell.

Compromés amb la seua població, per la que sentia entusiasme, en dos ocasions va ser regidor i, en l’època en què els mantenidors de la reina fallera eren persones de rellevància local, va tindre també el seu paper, que va resoldre de manera exemplar. Com que s’havia convertit en referent, quan es va constituir el patronat del desafortunat Museu de la Taronja, el seu director, Vicent Abad, i jo mateix, el vam proposar com a tresorer. En atenció al seu valencianisme transversal vaig fomentar, a més, que durant uns anys fora president de la seu borrianenca de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià, distinció que el va honorar i satisfer.

Amb la desaparició de persones com ell s’ha desarticulat l’última anella d’una cadena necessària per a transmetre adequadament coneixements del passat a les noves generacions, paper del que inevitablement ens toca prendre el relleu. Tant de bo que haja deixat en nosaltres el senyal de la seua bonhomia, cordialitat, senzillesa i, sobretot, discreció.