Vicent Ventura: 100 anys d'un castellonenc il·lustre

Vicent Ventura i Beltrán (Castelló, 1924 - València, 1998) és un dels homes d’excel•lència de tot el segle XX que ha donat al país la ciutat de Castelló. I,celebrant el centenari del seu naixement, se li retrà homenatge el proper dimecres 22, a les 21.00 hores, en un restaurant del carrer Cavallers, on hi va haver la casa nadiua del periodista i polític castellonenc.

Fill de pare sastre, de Villahermosa i de mare almassorina, Ventura va nàixer, el 26 d’abril de 1924, en una família treballadora, d’economia humil.

De fet, als 11 anys va deixar l’escola per posar-se a guanyar el jornal que ajudés a casa, a Castelló primer, i a València després, on la família va haver de traslladar-se al final de la guerra. A la Unión Naval de Levante va acabar d’obrer metal·lúrgic. Més endavant, en plena lluita antifranquista, va col·laborar en la fundació de les Comissions Obreres.

Amistat amb Joan Fuster

De caràcter inquiet i lúcid i al mateix temps dotat de sensibilitat profunda enfront de les injustícies socials, aviat se li va desvetlar la consciència a favor dels col•lectius socials desvalguts i dels pobles oprimits.

L’amistat amb Joan Fuster, a qui va conèixer cap al 1949, el va introduir en la causa nacional de la catalanitat. Vist des del segle XXI, deu resultar curiós que tots dos es coneguessen precisament al Club Universitari del SEU, un centre social dels universitaris falangins. Ventura, que s’havia criat en un ambient familiar carlí, admirador del caudillo, el neguit que li provocaven la pobresa i la injustícia va canalitzar-lo per la via de l’Acció Catòlica i la Falange.

De tota manera, el seu profund esperit crític aviat el va abocar a una posició antifranquista irreprimible. En aquest sentit, fou significativa la seua presència, en 1962, en el Congrés del Moviment Europeu, de Munic (el contubernio, nom amb què va caricaturitzar-lo el franquisme).

Castelló s'aproxima a la vida i obra de Joan Fuster

Fet a si mateix

Sense estudis mitjans ni superiors, va ser capaç de fer-se a si mateix periodista, un dels articulistes més perspicaços i incisius de l’època, amb un curriculum formidable a través de la premsa de València, Barcelona i Madrid, principalment.

De fet, el periodisme fou la seua passió i i l’ofici habitual. Periodista autodidacta, foren admirables l’agudesa intel•lectual i la capacitat per afrontar les adversitats que va haver de patir (l’exili, la censura, el boicot per part d’empreses periodístiques, la presó) a causa de la seua condició d’antifranquista. 

El periodisme, fonamental

L’altra faceta fonamental en la biografia de Ventura és la política. Certament, ell que havia declarat que «jo no soc polític, si més no en un sentit partidista», va acabar reconeixent que «no he estat polític perquè m’agradàs, sinó perquè algú havia de fer-ho». 

En aquesta trajectòria cal esmentar, a part del seu paper en el partit de Dionisio Ridruejo, la militància en el Partit Socialista Valencià i la fundació dels GARS i del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), així com la sintonia profunda que va mantenir amb la Unitat del Poble Valencià (UPV)

Home d’acció, no fallava mai allà on era reclamat per qualsevol causa del valencianisme. Era el model de líder polític que demanava la societat valenciana del darrer terç del segle XX. «A Castelló vindré sempre que em crideu», va repetir. I així va ser, en totes les iniciatives cíviques, culturals o polítiques que el reclamaven, públiques i inclús clandestines, a la nostra capital.  

Vila-real suma a su archivo 65 años de humor gráfico de Quique

Un líder polític carismàtic

A finals de 1973, en un restaurant d’Hort dels Corders ens enrolava en l’aventura dels Grups d’Acció i Reflexió Socialista (GARS), dels quals va eixir el PSPV. Al cap d’un parell d’anys llargs, el 29 de febrer de 1976, tenia lloc la constitució, en un poble del Pla de l’Arc (per bé que consta realitzada a Castelló), de la Coordinadora Socialista dels Països Catalans, de la qual Ventura va ser un promotor capdavanter. Aquell mateix any, ell, desenganyat, abandonava el PSPV, com faria també el grup de militants que vam formar l’organització municipal Esquerra Independent de Castelló (EIC). Vull deixar constància que els va ajudar econòmicament en la campanya electoral a les municipals de 1979. 

No cal dir que va participar en la històrica concentració a la plaça de Bous, el 25 d’abril de 1982, en el 50é aniversari de les Normes de Castelló. A la vesprada el teníem, com no podia ser d’altra manera, encapçalant la manifestació, convocada per EIC, que demanava la unió de les forces valencianistes d’esquerra, que confluïen, l’any següent, en la constitució de la UPV. Uns anys abans, el 1966, havia participat en Al Vent, i, tot seguit la difusió del programa de ràdio Nosaltres els valencians va comptar amb la seua adhesió entusiàstica.  

I ara què?

I ara què? És l’hora per reconèixer i proclamar que la ciutat de Castelló té entre els seus fills un home lleial i apassionat pel seu poble, que fou alhora una de les persones insignes del País Valencià contemporani.