En el temps d´Advent tota l´Església uneix la seva preg ria amb un mateix desig: veniu, Senyor, Jesús. La nostra fe est marcada per l´esperan§a, perqu¨ encara que té com a punt de partida l´amor de Déu manifestat en Crist, mort i ressuscitat, no veu complert en totes les seves conseqü¨ncies aquest amor que tot ho transformar i ho far nou. L´esperan§a és l´actitud dels qui es comprometen en la construcció d´un món millor, o en la millora d´ells mateixos, o en la consecució d´un projecte. L´esperan§a cristiana és la confian§a en la fidelitat de Déu, en el compliment de les seves promeses. És com una energia que ens permet teixir, a través de les petites accions diaries, una vida més plena, en la que "Déu ser tot en tots" (1Co.15,28).

Hi ha moltes maneres de viure la virtut de l´esperan§a. La viuen els esposos que, amb el seu amor fidel, es diuen contínuament que encara hi ha un camí que recórrer, que encara el seu amor no est complert, malgrat les limitacions i dificultats. Viuen en l´esperan§a els qui decideixen seguir a Jesús imitant la seva forma de vida, com són els religiosos i les religioses, disponibles a Déu i als germans, lliures per al servei, testimonis d´un món que encara no existeix per² que ja va creixent entre nosaltres: el Regne de Déu. Viuen en l´esperan§a els qui senten en la seva carn el patiment de la malaltia o la decepció de les seves expectatives, i, no obstant aix², continuen, no es desanimen sinó que intenten lluitar i millorar i, en tot cas, oferir a Déu el seu petit o gran esfor§, tota la seva vida marcada amb tantes ferides.

L´esperan§a, la més humil de les virtuts, és la que empeny a totes elles, enforteix la fe i mou la caritat. No és possible la vocació a la vida cristiana, a la vida religiosa, al matrimoni, al ministeri sacerdotal, sense l´esperan§a. Aquest diumenge un grup de religioses de les germanes de la Consolació fan la seva consagració perp¨tua. És un gran signe d´esperan§a per a l´Església, perqu¨ amb el seu gest d´abandó a les mans de Déu i de disponibilitat per al servei als germans, mostren de qui es refien i en qui posen la seva esperan§a. Aquesta opció sorpr¨n en un món que valora tant l´¨xit f cil, que vol treure el m xim profit a cada instant; un món a qui li manca la paci¨ncia del sembrador. Per aix² resulta tan difícil assumir el creixement lent, el donar temps a les ferides per sanar, el comen§ar un altre cop. Urgeix recordar-nos que els valors més grans són els que afecten les persones, i, per realitzar-los, necessitem temps, paci¨ncia, esfor§, esperan§a. La vocació cristiana només és possible amb aquesta actitud fonamental que, alhora que ens humanitza, ens obre a una confian§a que cap decepció podr derrotar, perqu¨ és Déu mateix la llum que ens il lumina.