Aina tiene 16 años y Masha, 17. Las dos jóvenes, una de Peñíscola y otra de Ucrania, tienen similares inquietudes y gustos. “Nos gustan las series, hablamos de temas muy parecidos y ya pensamos lo que queremos estudiar en la universidad. A ella le gustaría cursar economía o empresariales, pero la guerra le ha cambiado la vida”, admite la castellonense.

Masha llegó a Càlig empujada por el horror de la guerra y encontró en Aina y sus amigas un importante apoyo, pues se podían comunicar en inglés: “El problema es que su madre no sabía español ni inglés. Aquí les ayudaban en todo, pero después de que pasara un poco el peligro en su pueblo, muy próximo a Kiev, decidieron volver porque no querían seguir aquí gratis sin pagar agua, luz o comida, no querían ser unos mantenidos”. Aina París añade que se sintió muy identificado con “una muy buena familia”, de la que tienen mucho en común: “Estamos aún en contacto y hablamos bastante. Ella me dice que está muy agradecida porque le preocupaba no encontrar a nadie, pero nos congeniamos mucho y me gustaría ir a Ucrania para verla allí cuando la cosa esté más calmada”.

Aina decidió también escribir una carta con sus reflexiones que pasamos a reproducir a continuación con la intermediación de su profesora de valenciano, Diana Giménez:

NOUS TEMPS, NOUS REPTES

No fa més de tres mesos que a l'Europa Oriental va esclatar una guerra entre l'Estat Rus i Ucraïna. En aquesta, els russos tenen la intenció d'envaïr Ucraïna, anteriorment territori rus, mentre aquesta només vol elixir del conflicte al que ha sigut sotmesa. Com a conseqüència, la major part de la població ucraïnesa s'ha vist obligada a fugir del seu país, sobretot, xiquets i joves, que han sigut acollits en diversos països europeus entre els quals s'hi troba Espanya.

Avui els vinc a contar la historia de Masha, una xicona ucraïnesa de 17 anys que vaig conèixer en primera persona no fa molt. Ella ha passat per tot això que els he nomenat abans, i encara així, és valenta per suportar el fet de canviar de país de la nit al dia i deixar allí tots els seus records.

Un dia pel matí, la seua mare la despertà angoixada dient-li que havien de marxar. Sense apenes explicacions, va fer les maletes i de seguida es dirigiren cap a l'aeroport on prendrien el primer vol que sortís cap a Espanya. El més trist, és que va marxar sense poder acomiadar-se de son pare, que va haver de quedar-se a Ucraïna per servir a l'exèrcit.

Una vegada aquí el 12 de març, una veïna de Càlig va oferir-los a ella, a sa mare i al seu germà de tres anys allotjament: un piset amb tot l'indispensable per dur una vida normal durant un parell de setmanes. Fins aquí tot pareix que el que els estic contant és tant senzill com un obrir i tancar d'ulls, tanmateix, no ho és. La mare de Masha no parlava espanyol ni anglès, per tant, Masha era qui havia de comunicar-se amb la gent per poder seguir cap endavant.

No va ser fins aquestes Pasqües que jo la vaig conèixer. Aquella veïna de qui els parlo es diu Berta, i la seua intenció era fer sentir Masha integrada entre la resta del jovent del poble, però nomès podia ser posible si aquests parlaven anglès. Eixe era el meu cas i el de dues xiques més. Ens vam encarregar d'ensenyar-li el poble, els costums, els menjars típics espanyols. Com nosaltres érem l'únic suport que ella tenia, també l'escoltàvem, i realment ens deprimia escoltar les barbaritats que están tenint lloc al seu país.

Li agrada llegir, escoltar música, cosir i parlar del seu futur. En un principi, Masha volia estudiar economia, però a causa de la guerra ara no sap si podrà tornar a estudiar; paraules que quan vaig escoltar van fer que se'm partira el cor. Ens contava que ara entre els amics, amb els quals tota la vida ha parlat rus, parla ucraïnès per fer el país més unit i fort. Sense desviar-nos del tema, deia que no havia perdut contacte amb els ells encara que cap es trobara a Espanya. La majoria estaven a Alemanya, algún a França i altres a Polonia, però, tot i no tenir a ningú prop, ella estava pagadíssima d'haver trobat algú de la seua edat que parlara anglès amb ella i li fes costat.

Fa pocs dies va tornar a Ucraïna, pero no a Kiev, la seua ciutat, sino a un poblet més menut del voltant. Ella vol mantenir el contacte, donat que l'hem ajudada en la seua estada. Vista la situació, sense sa mare parlar anglès, treballar tampoc, ni tenir els papers, van marxar al seu país per visitar la família i sense saber que els espera els pròxims dies.

Nous temps, nous reptes té un significat molt àmpli, tant, que es pot interpretar positiva i negativament. Masha viu, com tots nosaltres, al segle XXI, tot i això, la seua vida ha pegat un gir de 360° en un tres i no res, i ara cada dia que passa és un nou repte per a ella, ha d'aprendre a viure en una vida que abans no era la d'ella.