EL 23 I 24 DE MARÇ

Dret a la tarta de xocolate

El Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló acull les obres 'Moria' i 'Me llamo Suleimán'

Marta Viera i Andrea Zoghbi protagonitzen la peça teatral 'Moria' que arriba el 23 de març al Paranimf.

Marta Viera i Andrea Zoghbi protagonitzen la peça teatral 'Moria' que arriba el 23 de març al Paranimf.

Paula Blanquer

Èxode, cicle teatral sobre la migració de Unahoramenos Producciones és una proposta conjunta de les obres Me llamo Suleimán d'Antonio Lozano i Moria, una creació col·lectiva de la companyia amb la supervisió de continguts de Nicolás Castellano. Totes dues produccions amb direcció artística, i escenografia, de Mario Vega, s’estrenen al Paranimf de la Universitat Jaume I els dies 23 i 24 de març.

Marta Viera, intèrpret de les dues obres de teatre, creu que Moria aconsegueix aproximar-se al públic sense dades, sense percentatges, sense xifres. Més aviat, posant les cares, els noms i el cor a les històries de la migració. «I això crec que trenca la barrera de la lògica», afegeix l’artista.

Paral·lelament, Me llamo Suleimán sorgeix de la novel·la del mestre Antonio Lozano, un testimoni directe de com «xiquets de tretze anys arribaven al centre després de creuar deserts i oceans per a poder arribar a Europa», explica Marta Viera: Me llamo Suleimán gira al voltant del viatge d’un xiquet, «perquè n’hi ha que deixen la seua casa i es converteixen en adults abans del que els tocaria».

La col·laboradora del Màster Universitari en Estudis Internacionals de Pau, Conflictes i Desenvolupament de l’UJI, Esperanza Jorge, assenyala la importància del fenomen de l'externalització de fronteres: «Hem tret la gestió migratòria dels nostres perímetres i l'hem col·locada en tercers països als quals paguem perquè exercisquen eixe control violentador i genocida. Des dels nostres marcs ètics i institucionals seria inviable executar el que els demanem que executen ells en el seu territori». Per què s’entén així la violència cap als altres, millor dit, cap als qui es consideren els altres? Ha d’haver-hi uns altres?

Europa en ebullició

La Il·lustració del segle XVIII, un moviment cultural hereu de la revolució científica, col·loca la raó i la lògica en el centre de la història i naix la personalitat occidental moderna. El protagonista d’aquesta nova mirada sobre el món és un home blanc, racional, pare d’una família concebuda per a sostindre el futur model productiu i la revolució industrial. És un home masculí, hegemònic, és generador del coneixement i, imprescindiblement, és colonitzador i exportador de la seua moral.

Andrea Zoghbi.

Andrea Zoghbi.

Al seu llibre, Feminismos fronterizos, la filòsofa Carolina Meloni recorda que la concepció d’un centre hegemònic autodefinit a partir de processos de colonialització genera uns marges. Som europeus, perquè no som els altres. La personalitat i el pensament moderns s’han configurat per contraposició a aquestos subjectes subalterns, col·locats forçadament als marges. Sobre la configuració per exclusió i violència també reflexiona l’escriptora i activista bell hooks en el seu llibre Teoría feminista. De los márgenes al centro.

Així doncs, si per a Descartes el principi fonamental era «Pense, per tant existisc», l’argument de la colonialitat, descrit pel semiòleg argentí Walter Mignolo en La idea de América Latina, seria més o menys així: «Si jo pense, i per tant existisc, tu que eres negre, dona, àrab, musulmà, budista, etc., no penses i, per tant, no eres».

De fet, la Marta Viera aclareix que tot i que el viatge migratori s’emprén per a buscar un futur millor, la violència continua en Europa. Tanmateix, la història del continent i la mateixa formació de la mentalitat occidental qüestionaria si és ací on també comença la violència. «Molts d'ells, es perden pel camí. El carrer és molt fred i a vegades perden les seues vides», denuncia Marta Viera. Al voltant de la infància es manifesta Esperanza Jorge, que va conéixer una dona que preparava una tarta d’arrós al seu fill pel seu aniversari en un context de migració i extrema pobresa: «Ostres, vaig pensar… i què passa amb el dret a la tarta de xocolate?».